ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

L'alpinisme s'enfonsa!

No cal ser un "lumbreres" per saber que els quatre gats que tenim la dèria d'enfilar-nos per parets nevades a casa nostra tenim els dies comptats. El canvi climàtics que vivim amb hiverns mes secs i calids, fa que cada cop sigui mes difícil trobar les condicions mínimes per recorrer aquests preciosos i efímers fils de gel verticals. El que no ens haguéssim imaginat mai es que d'una sola tacada dues vies alpines, dues de les rutes mes interessants obertes per nosaltres hagin desaparegut per sempre mes com per art de màgia.

La setmana passada, quedem ala Seu amb en Xavi Grane i ens fa el següent comentari:

-oi, que tenieu alguna via d'alpinisme oberta al Cap de la Fesa?
- si, si, així es...
- Doncs avui al telenotícies han donat imatges d'un immens despreniment en aquell sector, tinc unes fotos, ja us les faré arribar.

Avui hem rebut les fotos i efectivament, "teniem" un parell de vies al Cap de la Fesa que ja son historia. Un immens allau de roques ha escombrat l'espero mes vertical d'aquell sector, una paret d'aproximadament uns 200 metres , delimitada exactament per les dues vies que havíem obert. El primer cop que vam enfilar per alla ens va resultar molt curios la diferencia de roca que vam trobar a banda i banda de les goulottes mentre les escalaven i que va ser part de l'emoció afegida el no poder protegir correctament aquelles mantingudes i estretisimes linies glaçades, a un costat calcari monolític infranquejable, a l'altre roca crostosa que es desfeia tant sols de mirar-la, pero que mai haguessin imaginat aquest increïble final.

imatge pressa amb teleobjectiu des de la Seu d'Urgell per Xavi Grane.

Imatge treta del Facebook d'una noia que va anar fins a peu de la paret esllavissada


Les dues vies van ser obertes a finals de maig del 2004 en dos gloriosos caps de setmana consecutius, aprofitant unes condicions molt peculiars de la neu que es van donar a les portes de l'estiu i que ens van obligar a començar les escalades negra nit, per poder trobar el gel optim i poder traccionar del gel vertical sense tallar-ho. El Cap de la Fesa es un preciós racó de món que esta a ponent de la Serra del Cadi, just alla on moren les seves altives parets. Avui despres de comprovar que la "Via Romana" i el "Gall Fer" havíem passat a millor vida, hem tret la pols a les nostàlgiques caixes de diapositives i hem escanejat algunes d'elles per poder compartir els millors dies de gloria alpina d'aquesta contrada amb tothom que no va tenir la sort i el plaer de tastar-les. Ara fa dos anys de la nostre darrera visita a aquella paret, amb la mateixa mala sort amb la manca de condicions d'altres intents d'anys anteriors fallits. Cada hivern eren igual de pesats amb els nostres amics, -si creieu que hia condicions a Cap de la Fesa, aneu, no us decebrà- I no era per un desmesurat "amor de pares" (o una mica si...), pero es que les vies realment eran un bombonet, amb permis de la mítica TEIXONERA, just al seu darrera aquestes completava el màgic trio de vies que mes hem gaudit al massis del Cadi.

LA VIA ROMANA, 280m, MD, 80º/M4
El nom li ve donat perque en la nostre primera incursio en aquell indret, ens vam trobar un arqueoleg que feia anys que estudiava una vila romana situada en un gran prat proper d'alla i d'on extreiem metalls preciosos, del qual no hia gairebe rastre ni informacio, pero un cop enfilats a la paret si miraves a vista d'ocell sobre la seva situació, s'endevinava el traçat cuadriculat del asentament. Sempre he dit que un dels millors llargs alpins que he escalat, es el primer de la Via Romana, una mena de libidinós somni alpi fet realitat...: un diedret estret (2 pams), mantingut (minin 70º), llarg (62m.) i inasegurable!






GALLFER, 240m, MD+ 90º
Aqui el nom li vam d0nar pel concert que vam patir durant tota la nit amb aquests fugissers animals, estaven en plena època de zel i que ens van estalviar esperar fins les 3 del mati a escoltar l'implacable despertador. La dificultat d'aquesta via la donava el segon llarg, on una curta cascada totalment vertical sobre neu regelada, que anaven tallant mentres la pujaven i on col.locar cargols sols servia per treu-rens pes de sobre. El tercer llarg d'una estetica brutal tot i que es feia curt si pensavem en la seva via veina



a aquesta foto es veu perfectament, la diferencia de qualitats en la roca, avui la part esquerra ja no existeix!


Com diu Laura... ens hem de sentir orgullosos, a Bonatti li va passar el mateix!

10 comentaris:

Joan B ha dit...

Llastima per la desaparició de les dues vies, però heu de pensar quina sort que vareu tenir que no us caigués la muntanya a sobre quan les obrieu !!
Salut i a tibar

"PACA" ha dit...

MOLTES GRACIES PER LA INFO!!!!...ara es pot obrir un viote d`artifo que ti cagues...vaig a aviasar al pelut...

TRanki ha dit...

sempre queda el consol de "que nos quiten lo bailao!"...amb la de vies que es "desequipen" o es rebenten...almenys la Natura va com va no? Apali a seguir obrint!!

Xavi ha dit...

Vaja, quan us ho vaig comentar em pensava que amb lo gran que és la paret era poc probable que el desprendiment hagués estat al lloc on hi havia les vostres vies, però la llei de Murphy ha tornat a fer de les seves. Quina mala casualitat!

en Girbén ha dit...

Aquesta esllavissada deu ser un remot homenatge al Bonatti; ho dic per l'enfonsament del pilar del Dru.
Per sort encara resta dempeus el magnífic agullot (verge si no vaig malfixat) d'uns centenars de metres a l'esquerra de les vostres vies perdudes.

Llorenç ha dit...

No se si es bona o mala sort...que us desapareguin dues vies, o que no us agafés el dia que les vau obrir....si ho mirem en front del temps geològic us va anar d'un pèl!!!

Com diu el Paca, teniu una segona oportunitat! ja sabeu l'aproximació i el descens...je je je! anims i a seguir!

nenivan ha dit...

quina llastima haver perdut aquestes vies perque es veien molt guapes.
Bon reflexió sobre en Bonatti i jo encara afegiria més: igual que va passar al Dru, varen desapareixen vies antigues perque en surtin de noves
salut companys

Anònim ha dit...

ei bonattins!! per on paseu ja no tornen a creixer les flors de pitons jajjaa!sergi.

josep i laura ha dit...

Joan B, Ondia no siguis gafe, ja tindria nassos que el pes de dos escaladors, per molt fort que pitonesin fossin la causa perque caiguesin milers de tones de roca. Vull pensar que tot plegat la causa final ha estat degut a tants dies de pluja.

Paca, en Pelut hagues tingut aqui un terreny de joc ideal per entrenar sobre la roca cutre que tant li agrada. Enhorabona pel passi a Solsona, Enhorabona pel casi 3 de 10 i enhorabona per la medalla de xocolata de la FEDME!

Tranqui, certament es una sensacio ben extranya aixo de perdre una via d'aquesta manera, al menys no ha estat causat per talibans, forestals o ignorants.

Xavi, si no hagues estat per tu segurament haguesim continuat vivint en la nostre alegre ignorancia informativa i mes en una setmana tant nomada com la pasada.

Girben, sembla que has trepitjat aquell bonic lloc, efectivament hia una agulla que crida molt l'atencio, a part d'altres lineas molt atractives per apropar-se a l'estiu, amb una aproximacio llarga, pero molt comode. Tinc entes que en Picazo fa anys va anar per alla, pero mai he trobat info de cap apertura en roca.

Llorenç, ens ha sorpres moltisim aquesta esllavisada vistes les seves proporcions i l'inclinacio moderada del terreny que en cap moment desplomava. Imagino que tot plegat deu tenir una explicacio geologica en la gran varietat de qualitat de la roca.

Nenivan, de la bellesa de les lineas nomes cal mirar les fotos i si a sobre li afegeixes un lloc solitari i bucolic com aquell...
Estic segur que el primer que passegi per aquella paret amb ulls d'aperturista fara molta feina, la roca es made in Cadi, pero l'unic tram podrit es el que va caure.

Sergi, ves esmolant les eines que ja veus com les gastem jejeje.


salut, tapia i fred amics!

Gatsaule ha dit...

Aquest diumenge la vaig veure, l'esllavissada des de l'altra banda, bonica i espectacular, potser no tant com la que veiam a l'altra costat de la carretera pujant a Malanyeu, però no està malament!

El Pirineu encara s'està aixecant, igual que els Alps, i aquestes esllavissades no són altra cosa que una petita constatació de que nosaltres som molt petitets....