ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Stoc de Coc i Monges Mascles (darrer llarg), 130m, V+, Paret del Devessó, Malanyeu

dimarts, 8 de novembre del 2011
Llegir aquestes paraules: la tardor d'un vaixell a la deriva... ha estat com una alenada d'aire fred, nítid com vidre i rebosant d'olors a torba fosca i bosc humit que traspassa els sentits i va directe al cor on ha sorgit un desig irrefrenable de tardor.


Una tardor feta de la tremolor de fulles vives en els seus colors de dol, de parets enceses per un sol que ja no aclapara sinó acarona amb pinzellades d'or i d'una nostàlgia antiga que ens prepara pel nou hivern. I no em pregunteu per què, però per mi la tardor és Malanyeu.


Cedeixo a l'instint i intento buscar raons que sé que no trobaré atansant les meves passes a la paret del Devessó. M'abelleix recórrer-la sencera, pel bell mig, dirigint-nos implacables cap aquest cor vegetal que imanta les mirades.

Avui no és dia d'aventures, sinó de deixar-nos guiar per la corrua de bolts que fugen trapelles paret amunt cercant una verticalitat creixent farcida de petits cràters lunars.




Però el que realment sedueix és el magnífic mur que domina la part central de la cinglera. Aixeques la vista i sembla no voler acabar mai, dret, de formes vagues i relleus sempre asimètrics.




Els colors desapareixen i tot és gris, gris de roca aspre, braços cansats i concentració en els passos, en els moviments que han de ser precisos per escollir el millor cantell, el punt on el gat no rellisqui i així escalar, gaudir i vibrar d'aquest llarg insuperable. Avui cedeixo sense remordiments al luxe d'escalar sense patir pel compromís, gaudint del simple plaer del gest i la satisfacció d'endevinar-lo.


Arribar a la reunió costa i pel camí cal recuperar l'alè, però quan hi arribes i mires avall constates que les sensacions són certes, és una tirada llarga, intensa i vibrant. De nou el verd, petit bosc colgat que fa de simbòlica frontera entre aquests dos panys de paret d'altra forma idèntics.


El mateix blau del cel, la mateixa roca, però ara més aspre i de nou esquitxada per una constel·lació de petits forats on he de cercar les línies que traçaran el camí.




Les mans inquietes temptegen, palpen la pedra en un diàleg mut que desvetlla els cantells i modela relleus. El cos esdevé equilibri i de nou contradius la lògica de la gravetat amb la complicitat de la paret.


M'agrada aquest joc, però és perillós perquè et fa còmplice d'aquest tot que és aquest racó de món. Còmplice dels seus colors, de la tendresa de la seva llum, dels seus boscos translúcids i a la fi captiu d'aquesta màgia que condensa el record d'infinites tardors.






5 comentaris:

karles ha dit...

segon llarg antologic

josep i laura ha dit...

Ei Karles,
absolutament d'acord, les paraules hi sobren, s'hi ha d'anar i escalar-lo.

Salut, tàpia i tardor!

Mingo ha dit...

Tot i que la segona tirada és preciosa, estar a Malanyeu a la tardor encara que sigui per donar una volta ja val la pena.

Gatsaule ha dit...

A Malanyeu, a la tardor, el paisatge és antològic!! I el segon llarg de l'stoc de coc per descomptat...

Però el millor que hi pots fer en aquesta època és anar-hi a buscar bolets!

josep i laura ha dit...

Mingo,
doncs imagina, anar i escalar-hi i a sobre absolutament sols. Tot plegat un d'aquells dies que sense tenir res d'especial al final acaben sent-ho!

Gat,
després que la jornada ens sortís tan rodona ja hauria sigut demanar massa a sobre trobar bolets jejeje. Tot i així vam fer alguna prospecció que va ser un fracas absolut, estava tot tan amarat d'aigua encara que els bolets ni gosaven treure el cap.

Sigui com sigui aquestes terres a la tardor són precioses, tenen aura!

Salut, tàpia i bones vibracions!