ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** La Peste, 200m, V/A1, roques del Masmut, Terol

dilluns, 31 d'octubre del 2011
De Montoro al Masmut, endinsant-nos en el Terol més desconegut amb tota la calma del món, doncs fer noranta i poc quilòmetres en dues hores ben llargues dóna per gaudir a fons de cada revolt i no parlo en el sentit figurat del terme. Però davant d'aquesta proa esvelta donem tanta corba per bona i comencem a traçar línies imaginàries per cadascun dels esperons en busca de la nostra via.


Tenim molt on escollir ja que tan sols hem tastat un cop aquest conglomerat peculiar i els nostres ulls, golosos, es recreen en les línies més atrevides intentant endevinar on s'amaguen els passos que per singulars o compromesos les han fet grans. Però no, ni arestes airoses ni agulles encantades, avui tastarem els contraforts de solidesa rotunda i roca estranya de la Peste.


Els consells de'n Mohawk han estat els que ens han portat fins aquesta petita clàssica de nom poc afortunat, però agraciada amb el tarannà romàntic que sempre dóna un equipament escàs i variat. Encant que hem d'afrontar amb bona vista, imaginació i fe en les múltiples possibilitats que la paret ens brinda.



L'únic inconvenient és que la base de l'esperó és prou ample i acabes explorant més tram de paret del que voldries en busca del pitó que et marca la ressenya. Evidentment el pitó en qüestió no apareix i toca sortir d'excursió.


Com a mínim crec tenir clar on està la primera reunió, però això no hem salva de donar un bon tomb mentre faig camí cap una fissura salvadora. I ves per on que, quan tinc per equipar a gust, m'apareixen un pont de roca rere l'altre!


Ep, només duem un llarg i ja comença a fer goig mirar avall i curiosament des d'aquesta perspectiva el traçat esdevé força més lògic. Serà que necessitava separar-me del terra perquè el GPS comences a rutllar, si és que ja ho diuen: - necessitat obliga!


Millor, però, deixar els tòpics per un moment més adient i seguir afinant la vista que de moment l'únic que sabem del cert és que el tercer llarg esgarrapa la sospitosa xemeneia que tenim metres amunt, la resta ganes i intuïció i quantes més millor. Així doncs, en Josep enceta la seva part del pastís, un tastet de roca crocant, una mica de moviments laterals vira amunt, vira avall i nou pitó més simbòlic que útil que ens il·lumina en el camí a seguir.


La resta és senzill, cada cop més aire als peus i una verticalitat que va fent de les seves. Trobar la segona reunió té el seu punt, però a aquestes alçades ja ens estem fent amics de la paret i sabem que tractant la roca amb carinyo el pas és franc. Tercer llarg, de nou és el meu torn i ara sí que no tinc el més mínim dubte de per on va la via. No cal cap mena d'intuïció, ni femenina ni masculina per tenir claríssim que estic a punt d'assaborir les meravelles que amaga la xemeneia.


Però abans cal fer un flanqueig tant curt com desplomat que em fa témer el pitjor. I no, tots els mals presagis s'ensorren estrepitosament quan em planto dins. Canto, canto i més canto que fan que la seva verticalitat sigui un joc de nens i un reguitzell de ponts de roca t'aboquen a xalar sense embulls.


L'únic inconvenient és que resulta impossible fer-li una foto que li faci justícia, perquè en surts encantat. A en Josep li toca la continuació de la festa, però aquest cop és festa sorpresa ja que entre la ressenya i el que tenim davant hi ha alguna minúcia que se'ns escapa.


Res, un detall tan poc important com un desplom seguit d'una fissura prou malparida que fa que costi de fer fins i tot en artificial. Ja ens ho ensumàvem i en Josep, que sense ser gat vell ja comença a estar curtit, posa els tascons en acció, treu l'estrep màgic i arriba al pitó clau (mai més ben dit) amb un parell d'esbufecs ben contundents.


De segona comprovo que el pas és potent, cal un bon bloqueig perquè surti i no fer gaire cas de la repisa que tens baix si no vols patir un esglai. Per compensar, la darrera tirada és un agradable passeig en què t'esforces en buscar els trams més drets per tenir la sensació d'acabar la via escalant.


Ho faig amb tant d'encert que fins i tot trobo el cap de burí que marcava el croquis i això que aquest cop ni el buscava. Pels que diuen que Murphy no existeix, colla d'incrèduls! Dat i beneït ja som dalt la carena clara, ens envolta un cel tan ras que asserena l'esperit i la via ens l'hem hagut de treballar amb el punt just d'emoció i esforç, què més podem demanar?



4 comentaris:

lo company del Mus ha dit...

https://sites.google.com/site/wildmasmut/RESEAFINAL.JPG
mireu aquest enllaç, descubrireu que no esta tan perduda i mes despres d'estar reequipada.
salut i a tibar

josep i laura ha dit...

Bones,
no si perduda no ho està gens (dins el context on es troba, sinó prova de veure la cara de la gent quan li dius que has estat a Peñaroya de Tastavins jejeje). No sé com estava abans de requipament, ara el que sí que té són reunions bones, alguns ponts de roca restaurats i poques expansions més trobes a la via a part d'algun pitó, però aquest és part de seu l'atractiu. Bona pàgina la dels wildmasmut, et fa agafar idees i és de la poca informació que trobes d'aquest paratge, de fet la ressenya que duiem l'haviem tret d'aquí. Lloc guapo el Masmut, llàstima que ens agafi tan lluny de casa, sinó ens hi deixariem caure més sovint!

Salut, tàpia i alegria!

Xavi ha dit...

Jo "la Peste" també és l'única via que he fet al Masmut, i em va agradar força. El lloc és guapo i molt tranquil, però com bé dieu, està molt lluny, sinó segur que hi aniríem més sovint.

Salutacions!

josep i laura ha dit...

Ei Xavi,
el Masmut, el Matarranya, els Estrets, la Roca Dreta de les Valls... els Ports tenen algo especial que sempre fa que hi tornem i descobrim quelcom nou. Potser si els tinguessim més a prop no ho apreciariem tant. De moment cada cop que hi anem sortim amb feina pendent i que durin aquestes bones vibracions!

Salut, tàpia i solitud!