ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Pirenaic, 150m, V+/A1+, la Mòmia, Sant Benet, Montserrat

dijous, 10 de novembre del 2011
Deixem enrere la mística intangible de la tardor berguedana per endinsar-nos en una mística molt més terrenal, perquè si hi ha un lloc capaç de condensar espiritualitat i roca de primera en idèntica proporció aquest és Montserrat.


Tot i que a la que passem pel Monestir tot el romanticisme de les boires primerenques s'esvaeix d'un patac i de nou esdevenim improvisada atracció pels turistes que recorren les botigues càmera en mà. S'ha de dir que el Patronat els ha condicionat un parc d'atraccions a mida i amb tot tipus d'indicacions per fer-los més entretinguda la visita, no sigui cas que es perdin.


Nosaltres anem a la nostra que avui som un munt de gent i a hores d'ara encara no tenim clar què farem. La proposta inicial és anar a la Mòmia i enfilar l'elegant fissura de la Pirenaic que solca pel bell mig llastra central.

A banda i banda, dues xemeneies mítiques, la Haus i la Santacana i tancant la trilogia la nostra, la més assequible d'aquestes tres grans clàssiques. Jo ja fa massa temps que tinc ganes de fer aquesta via, així que em costa dirigir la vista a altre lloc que no sigui a Sant Benet.


Un cop a peu de paret toca decidir, som sis persones i maregem la perdiu una estona mentre exercitem uns exquisida diplomàcia alhora de fer i desfer cordades i triar via. Al final la cosa queda dos a quatre, una cordada a la Momieta i l'altra a la Mòmia.


I no no m'he descomptat, encara no sé com acabem fent una cordada de quatre a la Pirenaic, altrament dita una “japonesa”. No tenim ni temps de reflexionar que en Sergi ja és a la primera reunió i nosaltres darrere, gaudint d'aquest flanqueig que t'obliga a un exercici de finura des del primer moment.


Mentre recuperem en Zapi en Josep enceta l'artificial de la segona tirada i comença a assaborir el gust d'aquesta clàssica.


De moment podríem dir que és força picantó, un bon desplom per començar i assortiment de peces d'època per adobar-ho, perfecte! No toca córrer, sinó escalar amb calma i va perfecte perquè així puc fer fotos tant a en Josep com a en Xavi escalant a la veïna Momieta.




De fet ell també contraataca i gràcies a això tenim fotos des d'una perspectiva ben poc habitual. En Josep va a la seva, aliè a la gresca que tenim muntada a la reunió va remuntant la fissura que al darrer tram del llarg permet guardar els estreps i tibar de generoses presses en passos aeris i deliciosament ben trobats.




Un cop el tenim ben instal·lat a la reunió la resta comencem a desfilar rere seu, repartint-nos com bon germans els estreps que duem i gaudint amb l'ambient que ja comença a haver-hi.


A diferència de l'anterior la reunió és penjada i incòmoda a més no poder, així que espavilo a equipar-me i intento endevinar com sortir d'aquest embolic sense fer cap disbarat.


Toca pedalar de nou, ara no desploma però la paret no t'ho posa fàcil, cal equilibrar-se de darrer graó i fer cas omís de l'estat d'alguna de les assegurances.


Per sort hem fer cas a la ressenya i duem forces cordinos amb que escanyar burins i fer invents amb els pitons. En Xavi i la Judith han acabat la seva via a la Momieta i marxen cap a la Prenyada i nosaltres... encara barallant-nos amb la tercera tirada!


Per si faltes més gent escolto veus i sorpresa veig una cordada fent una via a l'esquerre, això si la seva velocitat no té res a veure amb la nostra.


Quan la fissura s'obre toca anar mig en lliure i mig en artificial tirant de tascons i aliens, però quan la fissura es converteix en diedre ja pots gaudir escalant-lo sense més virgueries que obrir-se lo just de cames, gas i amunt. Arribo a la reunió i tinc la sensació d'haver trigat moltíssim, penso en els meus nois, pobres els tres ben incòmodes a la reunió de baix! No m'equivoco, s'han quedat tan encarcarats que hi ha un conat de dissidència, així que em toca convèncer-los a crits de les meravelles que promet el quart llarg. Ves per on que me'n surto prou bé i en no res ja torno a ser acompanyada a la reunió.


Els dos llargs més treballosos ja els hem deixat enrere, ara cal superar un curt desplom amb un bloc encastat d'allò més catxondo i seguir amunt gaudint de la lògica del diedre. En Sergi va per feina, però la cosa rutlla, aquí no hi ha artificial i això és nota en la velocitat.


Per sort, perquè tot i que no és tard els dies comencen a ser més curts i les ombres guanyen terreny. Però no ens deixem entabanar per aquests contrallums juganers i seguim fissura amunt fins que aquesta s'acaba i de sobte esdevenim muntats al perfil d'aquesta immensa llastra que acabem escalat.


El darrer tram l'hem tastat ja que és comú amb la Haus, però conèixer-lo no li resta atractiu. Al contrari, escalar aquest relleix que acaba convertint-se en bavaresa resulta un petit plaer al que és difícil resistir-se.




És un llarg contradictori en si mateix, doncs malgrat la solidesa de la roca la darrera llastra resulta tan etèria que costa decidir-te a tibar d'ella. Una tirada bonica perquè sí i aèria com poques.


Pocs metres ens separen del cim, així que em cal poca cosa per sortir d'excursió per aquest pany de paret farcit de còdols de totes mides on improvisar merlets i un aire que comença a fer olor de cel, de llum i de vent, el vent que sempre bufa al cim de la Mòmia i et dóna la benvinguda tan punt treus el nas.


Estem contents, aquest any hem pujat els tres cims més emblemàtics de Sant Benet per alguna de les seves clàssiques i cap d'elles ens ha deixat indiferents. Girem la vista i a la Prenyada distingim dues siluetes que ens saluden, són en Xavi i la Judith, sembla que al final sí que hem sincronitzat rellotges i hem acabat l'escalada plegats.


Malgrat l'alegria del cim el lloc és ingrat, fa un vent de mil dimonis que no convida a la contemplació, així que deixem les celebracions pel bar i fem el ràpel que ens deixa de nou a terra ferma.


Déu ni do el que ha donat de si la jornada, tot i que l'escalada d'avui no sé com definir-la si com a social o com a caòtica, ben mirat crec que té una mica de les dues! Del que sí que no tinc cap dubte és que la via és una nova lliçó de saber fer dels clàssics, un exercici de lògica i bellesa que fa que totes les incomoditats passin ha segon terme i baixis amb un somriure a la cara. Un somriure gairebé tan brillant com aquesta lluna que il·lumina aquesta nova nit de tardor.






7 comentaris:

Anònim ha dit...

"la fama kuesta,..... i aki vais a empezar a pagarla con sudor"
sergi. Alella.
jajjajaja!!!!

Anònim ha dit...

Com diu el Sergi, "en la escalada no se regala nada...."
Amb la vostra redacció he tornat a ficar-me en aquesta màgnifica via, encara em veig agafant me a tot el que trobava.
Impresionant el reportatge, sou uns cracks.
Salut i un petonas
zapi

Xavi ha dit...

Quina bona sortida col·lectiva i quin gran reportatge! entre relat poètic i fotografia és digne de les millors revistes!

Fins aviat!

Fino ha dit...

Bona piada i bones fotos! La de la prenyada boníssima i la de compreu un mapa sense paraules!

Salut

josep i laura ha dit...

Bones Sergi,
vigila amb qui t'ajuntes que "todo se pega" i al pas que vas de tant sortir al blog al final també seràs mediàtic i això pot tenir seqüeles jejeje

Ei Zapi,
això se'n diu esperit clàssic, s'escala fins on es pot i després se li posa imaginació per seguir en artifo i tot el que surt de la paret pot ser considerat com a presa natural, la resta gas i amunt. Bonica via i millors companys!

Xavi,
les millors fotos són gràcies a tu, és tot un luxe poder tenir fotos de la paret sencera i veure lo insignificants que som nosaltres penjats en aquesta tàpia. No estem acostumats a ser tanta colla escalant, però va ser prou divertit i no cal dir-ho profitós!

Fino,
la jornada va donar molt de si, al ser tanta colla vam tenir temps, d'escalar, xerrar i fer moltes fotos. A més Montserrat per poc que té la miris amb ulls curiosos és plena de petites perles dignes de ser retratades i si el dia acompanya no cal afegir res més.

Salut, tàpia, alegria i temps per gaudir-ho!

Judith Jordà ha dit...

Aquest dia va ser fantàstic i vem estar molt ben coordinats, si ho haguéssim fet a consciència, no ho hauriem aconseguit.

A veure si tornem a coincidir, i aquest cop fem la mateixa via. A mí em queda pendent la Pirenaic, a veure si puc enredar al Xavi i la puc fer, això sí, hi aniré amb estreps.

Us felicito pel blog, el posaré a "favoritos" per consultar properes vies.

Un petonàs.

josep i laura ha dit...

Ei Judith,
a la propera fem cordada i deixem els nois que s'espavilin sols jejeje. Tens raó, tot i lo caòtic que va ser al principi encara va sortir prou bé, a part per les fotos ser tanta gent va ser un petit luxe. Seguim en contacte i per cert ves esmolant piolets que ahir ja vam estrenar temporada i no només de roca viu l'home.

Salut, alegria i petons!