*** Teruel Existe, 210m, 6a, Organos de Montoro, Terol

dissabte, 29 d'octubre del 2011
Més que el nom d'una via sembla l'eslògan de la comunitat autònoma, però no, resulta ser una via i força apanyada. Val a dir que no té res a veure amb la resta d'escalada a Organos, paratge singular on els hi hagi, però en un dia com avui, que no sap si vol ploure o diluviar, és l'opció més assenyada per tal d'aprofitar la jornada.

Atípica perquè a la via no cal portar-hi res, un tasconet per un pas puntual i la resta són bolts que ens indiquen en tot moment el camí a seguir i ens cobreixen la retirada en cas de pluja. Anem amb la calma, portem tot el camí plovent i no confiàvem en poder escalar, així que si estem de sort i la paret no és molla ja serà la bomba.

Com sempre cal descalçar-se per creuar el riu, però almenys aquest cop no cal treure's roba i amb arremangar-se els pantalons és suficient. Anem a “tiro fijo” la via comença just a l'esquerra de la Colombiomania (vella coneguda) i s'enfila per la veta platejada de la canal central, així doncs les referències són més que clares, meridianes.

La roca de la primera tirada et deixa completament descol·locat per inesperada. En lloc de les previsibles plaques grises del calcari et trobes amb una paret feta d'abombaments informes, difícils de catalogar i més properes al fang que a la solidesa de la roca. Però no, escalar aquest camp de patates vertical és prou divertit i la seva qualitat supera les pobres expectatives inicials.

El següent llarg ja entra dins el previsible, una placa esglaonada amb tot de petits detalls que fan amena l'escalada, fissures, bústies, regletes... per no parlar de la xemeneia de parets marmòries que comença a donar emoció al tema.

Bé, amb dues tirades d'escalfament ja estem a punt per encarar la tercera, la més difícil de la via, però els dos mirem amunt amb l'interrogant als ulls.

I no és pas per la via que no té massa pèrdua, només cal resseguir la part més encaixonada de la canal, la que l'aigua ha tingut la virtut de polir primorosament, ni per la dificultat ja que l'equipament aporta un plus de confiança, sinó perquè no ens creiem en absolut la previsió del temps que deia que avui no plourà!

Valorem la situació amb filosofia, gran virtut que ajuda a prendre's les coses amb resignació i paciència, si a més la combinem amb l'inesgotable optimisme d'en Josep la resolució és clara: amunt i aprofitar que la paret encara és seca.

I més li val perquè aquest llarg és finet, finet, cal treballar-se els passos i el tram final és potent i no si val en acerar i “tiro porque me toca” que cal vibrar una estona.

Des de baix és veu tot molt evident, però un cop t'hi poses constates que és força més vertical del que aparenta i amb prou aire entre seguros perquè no baixis la guàrdia, però té la gràcia indiscutible d'estar resolt amb elegància.

La via encara segueix canal amunt i la veritat és que aquests tobogans de roca polida no m'inspiren una alegria boja, però ja hem parlat de les virtuts de la resignació, així que cap dalt que la cervesa encara me l'haig de guanyar! I mira, l'esforç té premi, abans que uns rocs poc amigables ens barrin el pas la via fa una giragonsa impensada i fuig de la canal per atacar per sorpresa una placa que és tot el contrari que hem escalat fins ara.

Roca aspre, adherència agraïda i un bon pati als peus ens deixen a la vertical d'una nova canal que costa d'intuir rere tant d'arbre. Està tot calculat, aquest llarg per en Josep que és força més senglar que jo, tot i que en aquest cas més li val ser qualsevol animaló arborícola per trepar enmig de tanta alzina.

Però de nou la primera impressió és falsa i els arbres esdeven magnífics seguros a la part que punts de progressió excel·lents per sortejar unes xemeneies i plaques amb un encant certament rústic. Però el millor està per arribar i és que el darrer llarg és un bombonet.

Sembla potent, però a la que t'hi poses ets víctima d'un encanteri, les presses apareixen com per art de màgia sota als teus dits i la dificultat dóna pas a una lleugeresa que fa tiris amunt absent de tot el que no sigui gaudir d'aquest pany de paret fins el darrer metre.

I arribes al cap damunt de l'agulla on te n'adones de la fragilitat del cim que acabes de trepitjar fet de làmines de pedra que recolzades en delicat equilibri configuren un paisatge tan fugisser com el temps que les ha esculpit. Et podries quedar hores intentant copsar tots els matisos que la geologia ens regala, però ja hem temptat prou la sort i encara ens toca endevinar per on es baixa.

Un parell de fites ajuden a orientar-nos en aquest camí que serpenteja entre feixes, plecs de roca i amfiteatres sempre solitaris i amb un parell de ràpels ens plantem a peu de via sense que hagi caigut ni una sola gota.

Els peus, però, ens els mullarem segur, perquè hem de creuar de nou el Guadalupe que llisca mandrós paret avall. La claror ja minva, però la feina està feta i ves per on que d'un dia del que res esperàvem ha sortit una via amb un encant senzill, però amb un punt que la fa diferent. Realment és difícil no deixar-se seduir pel tarannà d'Organos, fins i tot en dies en que no llueix el sol!