Avui toca explorar la vall de Freissinieres, per en Jordi és la seva primera visita i, tot i no estar en el seu millor moment, queda meravellat, tots hem passat per aquest tràngol! Les flamants cadenes ens estalvien un bon pateig i a l'aparcament trobem una àmplia delegació del país (tot un clàssic ja en aquests dies) que ens informen del que trobarem ja que venim sense cap idea preconcebuda i també, com no, sense la guia.
Un cop al peu de la majestuosa Tete de Gramousat, ja veiem llargues cues per entrar a les línies més humanes, just al costat oposat una espectacular cascada crida la nostra atenció i cap allà que anem. És la cascada de Chantriaux, 200m, III/6, ara que en en aquest moment no ens va semblar que fos tan dura.
El problema és que allò que es veia genial de lluny, de més a prop espanta. Uns sospitosos blocs caiguts a peu de via, junt amb la gran quantitat d'aigua que baixa ja tan d'hora, ens fan recular i al marxar ens trobem un cartell com aquest just al sector del costat (al dia següent va caure davant nostre la cascada central de Chantriaux).
Proseguim l'excursió fins el final de la vall i, com no, un nombrós curset ja és allà instal·lat. Anem malament d'horari i tot està a petar, però tenim un moment d'il·luminació i enfilem vall avall: si tothom està aquí... potser Ceillac estigui buit! i així és, tot per nosaltres sols. Ens fregavem els ulls i no ens ho creiem. Sense perdre temps enfilem un clàssic entre els clàssics, la Sombre du Eros, amb el seu inconfusible cigar de la segona tirada. El primer llarg el fem a pelo i amb motxilles, un curt resalt vertical afegeix una mica d'emoció.
A en Jordi li falta temps per encordar-se, tot i que la columna no està tan bonica com altres cops, un evident tall la solca pel bellmig, no sabem si per la fusió o per l'erosió de passar-hi tanta gent.
Metre a metre Jordi va pujant mentre una constant dutxa li dóna la benvinguda, la Laura l'asegura i en Josep intenta plasmar la bellesa del moment i de l'entorn on ens trobem. És el nostre torn i ja portem tres dies exigents, així que els braços comencen a aixecar la banderola blanca,
la columna està picada com mai ens l'havíem trobat, malgrat tot els passos són verticals i es succeeixen els ganxejos i alguna que altra picada.
El darrer llarg li toca a en Josep, és menys exigent, però també prou maco, a poc a poc nota com la confiança torna al seu lloc, allà on mai havia d'haver marxat.
La columna d'Eros, tantes vegades vista i somiada, ja ha quedat enrrere, dos llargs ràpels donen per acabada una regirada jornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada