ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

****Super Noire, Rognon du Ger, 400m, Dsup, Gourette

Diumenge, 17 de febrer del 2008

Avui ja estem en situació i no estem disposats a que ens passi com ahir, així que matinem per entrar els primers a la via. Bé, això de matinar és un dir, perquè aixecar-te a les vuit del matí per anar a fer una alpinada no és ben bé matinar, però que hi farem per una vegada que pugem amb teleselles, s'ha d'aprofitar! Nosaltres tenim la teoria de que és impossible matinar més que un francès, però aquest cop no es compleix, tenim una cordada enfilada per davant i pels seus crits comprovem que són país, bascos. Per sort, ja fa estona que han començat i quan nosaltres arribem a peu de via són molts metres damunt nostre. Aquest cop hem volgut assegurar la jugada i mentre pujàvem hem remirat la via de dalt a baix per saber ben bé per on va, de fet no és un corredor, sinó més aviat una línia gelada que reegueix per l'esquerra un característic i gegantí esperó rocallós amb forma de pera. Curiosament avui la Super Noire sembla estar gairebé deserta, ni tan sols veiem cap cordada aproximar darrera nostre, millor per nosaltres! anirem més tranquils sense patir per tirar trossos de gel als de sota. Aquesta via és de les més assequibles del sector, però cal anar amb comte perquè, per no perdre el costum, assegurar és delicat. En Josep tira cap dalt i apurant els seixanta metres de corda amb un curt ensamble inclòs pot muntar la primera reunió en roca i fora de les rampes de gel escàs que ha hagut de creuar. Realment és un llarg per gaudir, una primera cascada curteta per entrar a la via i escalfar, seguida d'una llarga rampa gelada, d'inclinació moderada on gaudeixes picant amb carinyo i delicadesa per evitar la roca que s'insinua sota el gel; si a això li afegim que el dia és esplèndid i que estem sols ja no podem demanar més! Remuntem un pendent de neu endurida fins muntar la segona reunió en una còmoda bauma, al peu del llarg clau de la via. De lluny i amb la nostra encertada visió, aquest llarg no ens sembla més que un flanqueig aeri, però fàcil. Un cop a la reunió la perspectiva canvià, ja tenia raó la ressenya: un pas molt delicat, 90º o V+ si no hi ha prou neu, per sort també diu que és curt, ja que roca no n'hi ha, però gel tampoc. En Josep, sense esperar-s'ho, es troba flanquejant sobre el buit i picant a la desesperada en neu inconsistent, per sort hi ha algun tros de gel salvador que no dóna confiança, però que ajuda. Per acabar de fer més divertit el pas, comencen a caure-li per sobre continues dutxes de neu pols, ara sí que ja no es pot demanar més! Donant un cop de gas i amb l'ajut d'algun cargolet ben col·locat acaba de flanquejar i pot sortir recte amunt traccionant ja en neu endurida, quina meravella després de tanta precarietat. Ara li toca a Laura, puja ràpid, pero quan arriba a la reunió sembla un ninot de neu, està completament arrebossada per les dutxes que també li han caigut de dalt. Per entrar en calor de nou, tirem a l'ensamble uns cent metres, no és difícil, les pendents de neu dura alternades amb trams gelats donen pas a rampes glaçades cada cop més verticals i amb menys gruix de gel. Col·locar cargols de gel realment és divertit i poc profitós ja que amb prou feines n'entra la meitat, assegurances psicològiques i impossibilitat de muntar reunió, això comença a ser repetitiu aquí al Rognon du Ger! Per sort aquest tram és més delicat que difícil, així que amb comte anem ensamblant i pujant a l'espera del que podem trobar. El pati que tenim sota els nostres peus comença a ser més que respectable i de nou tenim la sensació d'estar en una gran paret, realment aquest lloc no deixa d'impressionar-nos i sorprendre'ns! Embadalits com estem en la contemplació de l'ambientazo que ens envolta hem tornat a anar-nos de la via, quan volem adonar-nos hem seguit recte quan hauríem d'haver girat a la dreta on una tirada per una cortina de gel ens deixava prop de l'aresta de cim. De fet hem anat seguint traces, així que no som els primers en encantar-nos en aquest tram. Som sota una franja rocosa, al peu d'una xemeneia gelada que s'hi endinsa. Per no liar cordes tira Laura, no massa convençuda perquè no té clar que aquest pas tingui sortida, però a mida que guanya metres s'engresca i tira amunt amb decisió. La xemeneia gelada dóna pas a un estret i encaixonat corredor que queda barrat uns cinquanta metres més amunt per una mena de bloc encastat. Munta una nova reunió d'estil Gourette, és a dir precària i ara és el torn d'en Josep. Té per davant, un mixte pirinenc amb tots els ingredients necessaris, roca, gel escàs i neu mitjanament consistent, aquí si que gaudeix! Al final resulta ser més espectacular que difícil, un flanqueig a l'esquerra amb unes presses amagades, però magnífiques salva la situació i en no res ja es remuntat els darrers de rampa gelada que ens separen de l'aresta. Aquest cop la reunió sí que és a prova de bomba, dos piolets clavats a la neu, que més es pot demanar! Hem anat prou ràpid, unes quatre horetes i escaig que han passat volant. La baixada és un moment, un aeri flanqueig amb unes vistes impagables del Midi ens deixa a un petit coll que sembla un balcó i ja només ens queda baixar per pendents nevades fins els remuntadors que es veuen a lo lluny. No desaprofitem l'ocasió d'estudiar a fons el Pene Blanque i l'Amoulat en busca de possibles línies que ens donin una excusa per atansar-nos de nou a aquest lloc tan generós en vies.