" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Pombie-Suzon, 430m, MD, Midi d'Ossau



Dimecres, 6 de febrer del 2008.


Eiii, que la Pombie s'ha fet!!! portàvem anys esperant aquesta frase. Al dia següent ja estàvem remuntant les dures rampes que porten al refugi de Pombie, situat just sota la magnífica mole del Midi d'Ossau.

Aquesta és per nosaltres la tercera temptativa, el primer cop ens va fer recular la caiguda de gel de les parets laterals quan ja érem a mitja via, la segona vegada ens va fer enrere una intensa nevada que encara va ser prou magnànima i ens va deixar retirar abans de trobar el cotxe sepultat. Avui ho tenim tot de cara: condicions bones a la via i un anticicló que no sembla tenir fi, per tant, només ens falta el més fàcil, escalar! Tan punt arribem al refugi li donem les gràcies a dos “guipuchis”que ens han obert una generosa petja en la neu fonda acabada de caure, ells també tenen al cap la mateixa via que nosaltres, ni venint un dimecres trobem la solitud total. Amb una fantàstica posta de sol vista des de la mateixa porta del refugi acabem el dia.

Josepppp, Lauraaaaaaaa! uns escandalosos crits, encara de nit, acaben de despertar-nos de sotrac. Quan indaguem a què es deuen, comprovem, entre sorpresos i contents, que qui els profereix entusiasmat no és altre que en Javi, un amic de Zaragoza que ve amb l'equip de joves alpinistes d'Aragó i curiosament també van a la mateixa via que nosaltres. Ves per on que ja som quatre cordades a la Pombie i mirant per la finestra ja hem vist frontals a la vira d'entrada. Està clar, avui tocarà paciència! a més, tothom va amb presses ja que demà els hi toca treballar. Així que, davant aquest panorama tan prometedor, ens ho agafem amb calma i ens consolem pensant que els de davant ens obriran una generosa traça i buscaran la mítica i malparida baixada del Midi. Mentre ens encordem a peu de la travessa d'entrada en Javi ens posa al dia de les seves darreres escalades i, com qui no vol la cosa, nosaltres li deixem caure alguna subtil proposta indecent.

Els companys d'en Javi ja estan enfilats a la travessa de les vires i en Josep s'enganxa just al seu darrera. La claredat del dia comença a despuntar i la tènue llum del frontal ajuda una mica a cercar el millor pas, és un tram d'escalada fàcil, però vertical i les mans glaçades ho fan delicat. Arribem a una reunió després d'estirar a tope la corda, aquí ens calcem grampons i piolets i ara ja sortim a l'ensamble, progressant amb assegurances intermitges, mentre a la nostra dreta, el buit que sorgeix amb la claror del nou dia cada cop és més evident. En poca estona arribem al final de la vira i ens plantem a l'inici del corredor, un marcat tall al vessant est del Midi.

La neu recent té prou gruix, però sortosament la traça és bona i guanyem metres ràpidament fins arribar al primer ressalt, no és gaire difícil, però parem per treure els cargols de glaç de la motxilla. Superem aquests quatre metres i seguim ensamblant, el pendent és prou respectable, però la neu ara és ben endurida i dóna seguretat,

per contra, el dia que tan anticiclònic s'anunciava s'ha cobert de núvols negres i amenaçadors que ens posen alerta. Un centenar de metres més amunt trobem el que “a priori” és el pas clau de la via, una estreta i vertical goulotte, dos friends ben col·locats i ja tenim reunió. Sense pensar-ho massa, amunt! és un llarg prou maco i força aeri, amb l'avantatge de que la seva estretor et permet descansar mentre encastes l'esquena, però hem d'estar atents a tot allò que cau per sobre els nostres caps i aquí, en aquest embut és impossible esquivar res.

Deu metres més amunt dos cargols de gel i ja tenim nova reunió. Ens crida l'atenció, a la dreta, un evident llençol glaçat sense fi, amb gel raquític i ressalts verticals, es tracta de la “Fortune Carre” una de les vies de moda aquest hivern, apte només per cracks, ara mateix l'està escalant, bastant per sobre nostre, en Simon Elias, tot arribarà!

Seguim a l'ensamble metres i metres, amb un crit ens avisem i ens posem alerta davant algun passatge delicat i amunt de nou, cada cop que girem la vista enrere un gran buit ens fa recapacitar sobre on estem ficats.

Sense adonar-nos tornem a coincidir amb la darrera cordada maña, ells estan fent l'últim llarg, una esglaonada cascada amb passos molt fins sobre gel escadusser. En Javi crida més del compte, no sabem ben bé per què, però intuïm que el pas clau encara no l'hem superat. Quan ells surten de la vertical cap a allà que ens n'hi anem sense perdre un sol segon, la roca es deixa protegir de meravella i els piolets clavats molt amunt queden perfectament ancorats, però els peus ballen al buit... rascant roca. Traccionant amb cura i molta fe, aquest pas s'acaba superant, però encara resten per superar tres esglaons similars.

Ens hi barallem una estona i al treure el cap per la vertical, el coll que marca el final de la via ja és a tocar, nova reunió i una llarga rampa amb generosa petja ens permet retrobar-nos amb les alegres cordades de joves “castors” aragonesos. Fem un ràpid mos ara que el dia ha quedat obert i lluminós, mentre ens encantem amb les superbes vistes sobre el Pirineu d'Osca: Telera, Collarada, Pala d'Ip, Anayet... tants i tants cims per descobrir i per viure! Ja va sent hora de posar punt i final a tan mística contemplació i també, de pas, acabar d'acontentar les nostres panxes, així que, sense badar massa, sortim en busca de la línia de rapels.

Flanquegem cap a la dreta, creuem un petit esperó rocós, desgrimpem una xemeneia i després baixem uns metres sobre neu fins que trobem la primera instal·lació, fàcil oi! Davant de tan exposada maniobra, optem per fer-la assegurats i al ser tres cordades els primers s'enduen totes les cordes per anar muntant els rapels i així fer-ne més via. Els rapels resulten ser molt aeris i fins i tot algun tram és volat,

de fet, en el primer ja ens enduem un bon ensurt, la corda no ve! amb carícies i mimus l'ajudem a baixar i ens estalvien una compromesa remuntada jumarejant. Després de cinc llargs rapels ja som al ampli corredor de la Fourche, contents i cansats baixem enfonsats en neu tova, el refugi, sempre al davant, ens marca el nostre nord.

El Pombie, un exemplar refugi hivernal, amb cuina, butà i mantes, llàstima que algun desgraciat ens esgarria el dia robant-nos el fogonet Markill d'expedició, però no volem que això eclipsi aquesta bonica ascensió tan llargament perseguida.