Bé aquest cop només tenim dos dies i decidim apropar-nos a una zona que no coneixíem, però que aquest any surt a totes les piades: Gourette. La cosa promet, pujada amb teleselles, aproximació curta i un munt de vies on triar, o almenys això és el que diuen les ressenyes que hem consultat.
Efectivament, és tal com ens pensàvem, tot i que d'entrada arribar a una estació d'esquí et desconcerta una mica: gent per tot arreu, pistes, remuntadors...ai, això no és alpinisme! Aquesta sensació desapareix quan veus la paret del Rognon de Ger solcada per etèries vies de gel que semblen a punt de desenganxar-se en qualsevol moment. I això s'escala! és el primer pensament que et ve al cap quan veus aquestes línies tan precàries.
No tenim temps de donar-hi masses voltes perquè tan punt baixes del telesella en no res et plantes al peu de la paret. Però aquí ja tenim la primera sorpresa del dia, la via que volíem anar a escalar és plena de gent. D'acord que no hem matinat gaire, però és que hi ha unes deu persones a la via i cinc o sis més fent cua. Vaja panorama! pensem i en aquestes mentre aproximem amb tota la calma del món per fer temps veiem un encaixonat corredor que s'obre a la nostra esquerra. 
Ostres, que maco! el primer llarg és una xemeneia glaçada, molt estreta i atractiva, més amunt es veuen vetes de gel que creuen franges de roca i la sortida no s'intueix Consultem la informació que portem i es tracta de la via Original, la nord directa, segons la ressenya un xic més difícil que la Super Noire que era la via que volíem escalar. No entenem com havent-hi una via que fan tan bona pinta tothom és a la Super Noire i aquesta és buida, bé millor per nosaltres! En no res ja hem muntat reunió al peu de la xemeneia, no sembla gaire difícil i té bon gel. Ai, quin ull que tenim! En Josep tira cap dalt i ràpidament se n'adona que allò que semblava una escalada fàcil i divertida es redreça de valent.
Puja cinc o sis metres bufant i, que estrany, es troba una reunió de tascons. Realment aquí aquesta reunió no hi pinta res, però el misteri s'esvaeix a la següent picada. Ei, que això tira enrere! Puja, baixa, s'ho mira, s'ho remira, dubta... finalment amunt, però com molts diuen l'experiència és un grau i no hi ha res que un artificial de cargols no pugui solucionar.
Una rampa de neu dura i roca on muntar una reunió relativament bona. Ara puja Laura i comprova en primera persona la verticalitat de la tirada, com enganya la perspectiva i la ressenya perquè en teoria aquest llarg no passa de 80º, en teoria, perquè a la pràctica 90º i amb gel trencadís i dur com una pedra. 
Un cop a la reunió analitzem per on seguir, tenim dos opcions: una fina cortina de gel amb prou feines enganxada a la roca o un elegant forat. No hi ha dubte, aprofitem el que el curiós forat que dóna pas a la rampa de neu gelada que tenim per sobre els nostres caps. 
Pensàvem que el tram més dur ja l'havíem escalat, i és veritat, però ara ens trobem amb una escalada incerta, vertical i precària on les assegurances són psicològiques. En Josep triga a fer aquest llarg, no hi ha res evident i ha de superar una nova franja rocosa esquitxada de gel escadusser. Acaba escalant un pas curt, però potent per una curta xemeneia on els piolets es claven de meravella, però els peus són a l'aire. Nova rampa gelada i una nova altra barrera rocosa li barra el pas, ara ve el més divertit muntar reunió. Laura a la reunió de baix rumia: tarda molt, massa! La intuïció no falla, quan en Josep crida amunt i afegeix: sobretot mira de no caure! Ja és que ni gosa preguntar que tal la reunió. Concentració màxima i anar guanyant metres superant els ressalts verticals i aeris. 
Arriba a la “reunió”, genial, dos piolets ben clavats i un parell de cargols mig entrats en neu granissada, més simbòlics que útils. De fet la ressenya ja destacava que assegurar és complicat, ja pot ben dir-ho. Ara comencem a entendre perquè no hi havia ningú enfilat a aquesta via! Des del punt on som l'ambient és magnífic, ja no som dins un corredor sinó que això sembla una gran paret, però no veiem res més que franges rocalloses i no sabem per on tirar. Sembla que la millor opció és anar recte amunt, escalant com millor es pugui passos de mixte en roca absolutament descomposta i fins llençols de glaç inassegurables. Realment la cosa promet i més si tenim en comte la precarietat de les reunions. Consultem la ressenya amb l'esperança que ens il·lumini en el camí a seguir, però qualsevol semblança amb el que ens trobem és pura fantasia. Analitzem la situació i l'horari, hem trigat gairebé tres hores en fer dos llargs i no tenim ni idea si tenim sortida per dalt o ens encigalarem encara més. Davant nostre un gendarme de roca sembla ser una opció segura per muntar un rapel. En Josep excava la neu al seu voltant i li dóna el vist i plau, Laura no ho té del tot clar, però no hi ha massa on escollir, així que avall!.
Uff, han estat pocs metres escalats, però intensos al cent per cent. Realment la via és maquíssima i no té desperdici, tot i no estar en el seu millor moment per ser escalada. Un cop baix, veiem que ens quedaven un o dos llargs de gel i mixte entretinguts i després un llarg flanqueig a l'esquerra per enllaçar la cascada de sortida a l'aresta. Que clar i evident es veu tot des de lluny, oi! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada