Geronimo, 550m, IV/5, Freissnieres

Dissabte, 26 de gener del 2008

Aquesta nit ens hem donat un petit caprici, res més que passar per una Gite d'Etape, tants dies de convivència, tres persones en un petit vehicle, et fan adonar de petits plaers oblidats, com ara menjar enuna taula ampla, un llit per tu sol, tastar el que és l'aigua (la calenta, no la que et corre per l'esquena a les cascades). Avui toca anar per nota i tenim al cap una via mítica, els més de cinc cents metres de Geronimo a la Tete de Gramoussat.

Sabem que aquestes vies molts cops s'han de guanyar abans de començar a escalar-les, per tant, quan ens sona els despertador a les cinc del matí ens aixequem sense mandra, ens sorprén veure que un grup de cinc francesos ja és en peu abans que nosaltres. Esmorcem plegats i mentre ens expliquen que van a fer una via igual de llarga i paral·lela a la nostra, per sort, l'entrada de Geronimo, que és el tram més exigent, va per un lloc completament diferent. Avui sí, a les 6.30h arribem a l'aparcament i no tenim ningú al nostre davant, això pinta bé! Aproximem en companyia del nostres companys de fatigues marsellesos, tots en silenci i acompanyats per una lluna plena que ja es desinfla. Caminem visionant allò que tenim per davant, arraconant les nostres pors, frenant l'eufòria, esvaint els dubtes, una batalla més en la nostra descoberta interior. Sortim del bosc i el dia comença a emergir suaument i, a poc a poc, a l'aixecar la mirada l'espectacle ens impacta de ple, quin maravellòs caos glaçat la Tete de Gramoussat, successió de columnes, planxes, travessies, murs. Mentre ens equipem la visió és més espectacular encara, estalactites de decenes de metres i tones de pes conformen el perfil que tenim al nostre davant, pel nostre interior passa una extranya sensació, aquelles pessigolles tan especials i que tan bé coneixem de quan estas a punt d'enfilar-te per descobrir els teus límits.

Pocs cops com aquí tenim la sensació d'estar al davant d'una via de renom amb majúscules, no és la seva dificultat, (que també...), sinó, sobretot, el gran compromís i exposició que ens esperen: un increïble desplom rocòs per començar i, a continuació, unes llargues travessies d'impossible retorn que obliguen a trobar la porta de sortida molt amunt. El primer llarg és un perfecte escalfament que ens deixa dins una cova que es forma sota la immensa columna que ens caldrà escalar, el pas clau de la via.

Davant la nostra vista gegantins carambans que es perden en la llunyania i, penjats entre la roca desplomada i inhumana, nombrosos "descuelgues" de vies de dry-tooling, només a l'abast d'uns pocs escollits. En Jordi, un cop més, ens deixa bocabadats, amb calma i aparent facilitat va guanyant metre a metre la columna.

A la sortida de la reunió ha col·locat dos cargols amb disipadora i ja ens imaginem quina serà la tàctica següent: no parar fins que la verticalitat total doni treva, i així és. La Laura no ho veu clar, massa exigència per al seu dit a mig recuperar, té clar que aquest és el moment de donar mitja volta fàcilment, dubta: amunt, avall.... i al final amunt! En Jordi ha muntat la reunió molt a la dreta, just el que marca el recorregut, la Laura enfila amunt, bufa, es baralla, pica amb decisió i va esgarrapant metre a metre.

Els que escalem de segon portem les motxilles per si la nit ens sedueix allà dalt, però això fa molt més dura i complicada la progressió. Possiblement per aquest pes afegit a l'esquena, a en Josep li sembla molt més difícil aquesta tirada que la columna final de Dancing Fall, tot i que sobre el paper és més dura aquesta darrera. En els primers metres la sensació és que el gel desploma i que els peus no es claven per enlloc. La Laura ha parat una desena de metres abans de la reunió, ja que en Jordi s'ha quedat sense cargols i no ha pogut protegir aquesta darrera travessa i el seu dit, adolorit i rígid, no li dóna prou confiança per aventurar-se a una possible caiguda pendular tan llarga i aèria.

Espera que en Josep acabi de pujar i asseguri, mínimament, el tram. Un cop els tres a la reunió veiem que a aquesta velocitat no anem enlloc i ho xerrem, la Laura té clar que no pot seguir, però baixar ella implica baixar tots, doncs un altre cop serà! Una petita travessa descendent, una nova reunió, fem un abalakov i avall. Marxem capcots, però satisfets del bon plantejament fet i ara ja tenim en l'horitzó un bon motiu per somiar, estar a l'alçada de la via en la propera ocasió que ens hi atansem, esperem que en un futur no gaire llunyà!