ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Amor a primera vista, 300m, IV/4+ M IV+, Tuc del Feixant, Ribagorça

Dissabte, 2 de febrer del 2007

6.30 hores de la matinada, negra nit i ja som a la boca sud del túnel de Viella, avui acompanyat per en Jaume amb qui compartirem corda per primer cop, xerrant i xerrant ens adonem que tenim un bagatge i una visió molt similar de com fer muntanya, per tant sortim a caminar amb el convenciment que avui ens ho passarem genial, davant nostre ja veiem frontals, algú ha matinat encara mes que nosaltres però estem tranquils, on anem pot passar temporades senceres que no s'acosti ningú, i es que el mes selectiu de tot es la llarga i dura aproximació, que tot i tenir la via davant teu en tot moment, camines i camines i segueix sempre ben lluny, poc abans de la rampa forta sobre la pleta ens calcem les raquetes i ràpidament ens adonem que ha estat un èxit portar-les, tota la nit ha estat nevant feblement i encara no vol parar.

El Feixant tant punt es deixa veure com es posa tímid, ens donem llargs relleus obrint traça i les parades son minses, deixem les raquetes en un punt intermig per poder recollir de baixada i a partir d'ara tocarà anar a peu, al arribar a peu de parets ens portem una gran alegria aflora gel per les goulottes, es de poc espessor, veiem entre les dues marcades xemeneies que fa aquest vessant de la muntanya un fi i serpentejant fil glaçat, el just per poder pujar i passar por, ràpidament m'entren males idees, però sort en Jaume amb un comentari prou diplomàtic em dissuadeix, també es veritat que enfilar-se per aquest racó amb una sola corda i poca artilleria es una temeritat, la nostre via es la que esta mes amunt de totes però ara la rampa final i sobre tot l'entrada del corredor s'animem prou. Fins aquí han estat 4 hores anat per feina, definitivament mai podrà estar això massificat! la via es una marcat tall amb uns ressalts prou verticals tapats per la neu nova caiguda i confiem que sota d'ella es trobi l'anhelat gel al igual que hem vist a les seves línies veïnes, el primer llarg ja l'hem fet a pelo, i començaren just en el tram mes complicat de la via, amb el meu habitual i espatllat ull clínic em sembla que serà pa sucat superar això, m'encordo en simple i li dic que seixanta metres mes amunt muntaré reunio, que xulo soc!! als 10 minuts no havia avançat ni cinc metres que ja estava de nou a la reunio amb els dits glaçats i adolorits, lligant-me en doble, agafant mes material i amb cara d'ensurt,

sota la neu només hi havia roca completament compacta o trencada, impossible ganxejar a les fissures i encara menys traccionar al gel inexistent. Jaume em comenta que encara estem a temps d'anar a una altra via, però jo continu opinant que només es aquest curt ressalt, pujo, recullo els piolets, canvio de costat i ara per la dreta, clavo dos pitons, m'aferro amb força a ells, fins que puc clavar les eines en neu mig consistent, ara només toca traccionar amb els peus volant enlaire, i la jugada aquest cop ha sortit be... ara progresso per una estreta goulotte picant i gaudint i just abans que torni a redreçar-se el terreny clavo per compromís un pitó a mig entrar, a mesura que em poso mes vertical. Aixeco la vista i un temptador llençol blanc s'enfila sobre meu, arribo a ell i ohhh sorpresa!! es tant sols més neu pols que tapissa la roca, en precari equilibri busco i busco sense trobar una bona fissura on aferrar-me abans que els tremolor de peus doni pas a tastar la “solidesa” del pitó posat força metres mes avall, netejo una irrisòria fissura i faig entrar la punteta d'un clau, el suficient per respirar alleugerit per uns instants. Un parell de metres a la meva esquerra se m'il·luminen els ulls, un vell i rovellat pitó, amb els nervis a mil vaig en la seva busca fins que arribo a ell i per sort no m'aferro fort, ja que el trec amb la ma, un micró tasco, un alien, una altre punta de pitó i aconsegueixo triangular quelcom semblant a una reunió. Jaume amunt!!! i en poca estona escolto com els seus esbufecs s'apropen a mi. Jo amb la meva superba visió li dic que el següent llarg es prou mes fàcil, i si vol encapçalar-lo ell, esta convidat. Per un moment dubta, però el seu seny es torna a imposar.

Ara m'assegura uns metres sota la reunió, aquí es massa petit i exposat. Amunt de nou... ganxejos, pitonatge complicat, roca desfeta, el cos enrere, en fi..., un gaudir!! acabo per la via rapida amb artifo-alpi, aquest llarg molt mes complicat i sever que l'anterior.

Ara només busco un bon emplaçament per abandonar una baga i sortir d'aquest infern en que estem ficats, aixeco la vista de nou amunt i sembla ara sí que les dificultats ja han quedat enrere (be... el mateix pensava al principi de cada llarg!!). Quan Jaume em diu l'hora que es, ho tenim clar, ha saltat pels aires un horari digne. Dos ràpels i avall que la muntanya sempre ens estarà esperant.