**** La Nostalgia del Irlandés, 260m, I/4, Pineta, Bielsa

dilluns, 13 de febrer del 2012

Després de dos dies sense parar volem una jornada tranquil·la i ens prenem la d'avui com una mena de descans actiu per acabar de treure el màxim partit a aquesta inusitada onada de fred siberià que no para de regalar-nos amb cascades gens habituals.

Una altra d'aquestes joies intempestives és la Nostalgia del Irlandés, una llarga torrentera glaçada en la que mai havíem reparat, probablement perquè mai l'havíem vist muntada. Vista de lluny fa molt bona pinta i de prop encara més! Per variar ja hi han cordades fent feina, però quan arribem a peu de via han posat terra (o en aquest cas, gel) per mig i per primer cop en tres dies estem sols.

Festa, alegria i xerinola... cordes, cintes, cargols i amunt abans no vingui més gent a trencar l'encant del moment! Gaudim d'aquesta solitud inesperada i d'un primer mur, delicadament esglaonat i lluent com el vidre que torna a fer treballar de valent els piolets mentre voleien glaçons de totes mides. 

Després de la verticalitat ve la calma i toca caminar per remuntar la llengua del torrent que neta de neu destaca amb tota la força del blau enmig d'aquest bosc despullat.

Algun pany més dret alegra el trajecte fins que ens topem amb un nou ressalt on ja hem de parar més atenció. El gel, voluble, s'afina fins fer-se transparent i cal prudència en la picada. 

Però l'impàs és breu i el fred torna a guanyar la partida immobilitzant els salts que enllacen olles, marmites i gorgs d'aquest torrent disfressat d'hivern. Escalem a la par, gaudint de les peculiaritats d'aquest itinerari singular, generós en gel i més semblant a un barranc que no pas a una cascada. 

Però amaga sorpreses i al sortir del darrer estretament topem de ple amb un petit circ colgat de glaç, caramells i gent. La sortida del contrafort s'endevina vertical i ha fet de coll d'ampolla ralentitzant el ritme de les cordades que ens precedien. Cap problema, plomes, te, conversa i esperar torn per gaudir d'aquest regal de cascada. 

Net, bonic i elegant aquest pany no té res a envejar a altres vies més nostrades d'aquestes valls. Però amb el que sí que no comptàvem és amb la columna que penja del darrer contrafort, senzillament ens quedem bocabadats davant aquest bombonet. 

Però la il·lusió dura poc, el temps de temptejar-la i constatar que la base està partida i l'estructura suspesa en un equilibri inestable que trontolla al més mínim moviment. Sap greu no poder posar la cirereta al pastís, però abans d'empatxar-nos preferim marxar satisfets amb la descoberta d'aquesta preciositat.