ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Conxita García Pérez, 105m, 6a, Roca de Sant Cugat, la Plantació, Montserrat

 dijous, 26 de gener del 2012


La Plantació és un lloc al que la gent li fa mandra anar perquè té certa aproximació i no precisament planera, però quan trobes algú que sap apreciar els encants de les canals montserratines te'l pots endur sense por a fer-lo patir. Grimpades per roca polida, equipament erràtic i graons que han vist èpoques millors arrodoneix l'encant rústeg del torrent dels Llorers i esdevenen alhora un excel·lent exercici d'escalfament per la via que hàgim escollit. 


És el segon cop que hem perdo per aquest entramat de canals, arbres, clarianes i roca, molta roca, d'agulles petites, però prou reeixides per oferir-nos un ventall d'escalades d'allò més variat. Mira si n'hi ha de parets que repeteixo roca, que hi farem! torno a visitar la de Sant Cugat, però perquè no sigui dit anem al vessant oposat.


Aquest cop la companyia és diferent, la Montse a qui fa temps que conec, però mira que és petit el món encara no havíem coincidit mai a cap paret i tot i pensar sempre que seria amb piolets a les mans acabem al meu estimat Montserrat que com alternativa sempre és bona. 



En Jordi és el convidat i com a tal li cedim l'honor d'inaugurar via, que comença per l'agulla del Patchwork (agraïra que algú m'expliques d'on surt el nóm) al més pur estil aresta brucs, fàcil, pocs seguros i roca discreta. 


Un ràpel ens deixa davant el llarg estrella de la via, una placa vertical, ben equipada (si exceptuem el primer seguro i les argelagues que el defensen), de cantell petit, continuïtat i més pila del que sembla a primer cop d'ull. 


Realment ben trobat i que justifica de sobres la “jabalinada” d'aproximació que hem fet per arribar-hi (de fet els escalatroncs recomanen anar-hi des del Monestir i ara entenc el perquè). Escalar-lo amb els dits congelats té el seu punt, però quan arribes a la reunió ja ni hi penses i com que la següent tirada és per mi amunt que hi falta gent. 


Una panxeta on cal estirar-se i una escalada cada cop més agradable amb uns bolos que no tenen res a envejar als de Gorros ens deixa al cim de l'agulla on ens espera un vent de mil dimonis i un nou ràpel que ens deixarà al recer d'un coll d'allò més emboscat. 



És tard, però les preses mai són bones i aquest cop l'intent d'escalar una nova via a la Mamella és queda en això, en l'intent. Errem l'itinerari i ens deixem guiar per un solitari espit que ràpidament deduïm que no té res a veure amb el que busquem, en fi reunió i avall! 


Pleguem cordes i reprenem la fresa de les canal ombrívoles, tapís de fullaraca, cortines d'heura, cruixir de branques i nouvinguts ens surten al pas mentre desfem les passes per camins que ja comencen a ser familiars. 


Avui algú diria que la “ratio” no és positiva, molts metres caminats i pocs escalats, però qui sigui tan simple de limitar-se a tan freda mesura és perdrà els infinits detalls que fan d'aquest racó de món el lloc que em té el cor robat!


4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

A la PLantació si t'hi submergeixes pots pasar-hi molt bones escalades, i dificilment te l'acabis.
Això de l'agulla Pachtwork em sembla que be de lo esmicolada que està l'agulla que sembla feta a pedaços, com la tècnica del Patchword a la roba.

josep i laura ha dit...

Jaume,
curiosa analogia,però d'allò més encertada, mai se m'hauria acudit! A la Plantació em sembla que hi faré unes quantes incursions més, cada cop que en fullejo la guia descobreixo nous motius per tornar-hi. Això sí, quan faci menys fred!!!

Salut, tàpia i alegria!

molimolano ha dit...

Bons comentaris plens d'estimació per Montserrat, un luxe al nostre abast!

josep i laura ha dit...

Montse,
aquesta muntanya em té el cor robat, és un amor públic i declarat, generós en escalades i mil racons per descobrir. L'encant, però li dóna la companyia i en aquest cas va ser una jornada rodona.

Salut, codols i alegria!