ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Salt del Grill, 50m, II/4, Queralbs, El Ripolles

diumenge, 5 de febrer del 2012
Segons els mitjans de comunicació sembla que s'hagi d'acabar el mon per culpa d'una onada de fred Siberià i ben mirat sols ha estat uns dies d'hivern com be recorden els nostres avis. Possiblement el col·lectiu que espera amb mes delit el desplom de les temperatures, som els escaladors de gel i entre ells un subgrup que podrien anomenar "buscadors de gel efimer" i que segurament a casa nostre estarien capitanejats per en Grau, un autèntic malalt cercant salts d'aigua inmovils. El dia abans ens dona el xivatasso que la Vall del Freser s'ha posat al punt. Entre les lineas mes cobejades esta el Salt del Grill, que sembla que nomes es va aconseguir escalar durant el memorable hivern del 2005 i al peu d'aquesta fugaç linea ens donem cita uns quants escaladors amb punxes.


Sortim de casa a 7 graus negatius, una temperatura que no recordem haver viscut mai al peu del Mediterrani. Parem a fer un mos a Ribes i el mercuri marca -8º, alla veiem a la tele en directe com una mica mes amunt al santuari de Nuria estan a la mateixa temperatura, ens les prometem molt feliços alla on anem, just a mig cami. El Freser resta inmovil, pero al arribar al clot on es troba aquest conegut salt d'aigua, ens adonem que la temperatura es positiva, una curiosa bossa d'aire calid fa que la llengua de glaç es vagi desfent davant nostre. Aixo si, es una cascada preciosa d'un sol llarg molt llarg amb una inclinació sostinguda, pero mai acaba de posar-shi vertical del tot.  En Grau ja esta per feina i vibrant de valent, el gruix del gel es de pocs centímetres i impensable protegir en ell.



Despres de col.locar alguna protecció a la roca en els primers metres, tots els que estem al peu de via, donem per fet que acabara baixant a terra davant de l'alta exposició del que queda per endavant, pero no... tira amunt amb força mes tranquil·litat dels que estem avall i anem veiem con derrapa per la fina pelicula de glaç que s'ha convertit aquesta cascada. Tots tenim clar que no hi ha marxa enrrera, desgrimpar aixo es simplement impossible i una errada significa tastar el terra des de molts metres amunt. Les poques assegurances que pot col.locar son simplement testimonials.


Al peu de cascada fa estona que s'ha fet un llarg silenci a l'espera del desenllaç final, absolutament tothom te  la mirada clavada en cada moviment d'en Grau.


Dues hores despres, aconsegueix acabar els 50 metres d'aquest vibrant llarg. Te el detall de muntar-nos la corda perque pujem en top rope, a cap de nosaltres se li pasa pel cap repetir una altre llarga agonia com la que acabem de veure i viure.

Primer puja en Pere amb la corda per dalt, levitant per la fina pelicula de glaç que per mes inri ara ja li dona el sol de ple. Laura se m'avança abans que el gel desaparegui i en el just moment de fer la primera picada el terra glaçat diu prou, s'obre i cau dins el pou d'aigua "fresqueta" fins a mig cos, per sort en Pere que l'assegura esta atent i evita que entri al fons de la marmita. Toca correr, per sort el cotxe queda a prop.


2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Collons, quin suïcida!! Com podia pujar per aquí de primer? Ha de costa amb el pes que li deuen fer els pebrots.....

Doncs sembla que això del gel s'acaba, caldrà fer els darrers intents i esperar un altre hivern!

josep i laura ha dit...

Molt bona la teva apreciacio sobre la equacio entre valor i el pes.
El gel s'acaba, pero on no sol estar en aquestes epoques, en els llocs habituals tant punt ha arribat.

salut i fred! (amb moderacio...)