ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Les Formes du Chaos, 300m, III/4, Ceillac, Ecrins

dilluns, 23 de gener del 2012


Estem ja de tornada cap a casa i encara no ens hem allunyat d'aquests horitzons esbarriats de neu i crestalls que ja enyorem el cruixir del gel sota els peus. Empesquem un remei d'urgència per posar fre a aquest anhel mai satisfet d'escalar metres i més metres de verticalitat glaçada, Ceillac. Les Formes du Chaos és la bella coneguda amb la que ens ve de gust retrobar-nos i en Josep cavallerós on els hi hagi me la cedeix sencera perquè m'hi esbravi a gust.


Me les prometo molt felices, aproximació que gairebé ni mereix tal nom i un degotall de gel contundent, encaixonat i tan atractiu com recordava. Però la memòria és selectiva pel que li convé i en aquest cas ha negligit el potent cabal d'aigua que nodreix la cascada, però que alhora l'afebleix i fa del primer llarg un exercici d'equilibri. 


Aquesta volta, però, la diversió s'endevina més amunt i el brogit del torrent no promet res de bo. Ara, ja que hi som no li farem un lleig a aquesta meravella de gel blau, amb un punt barroc i delicadament trencadís.


Estiro tot el que la corda dóna de si, just per arribar a un estretament on improviso reunió de cargols intentant no mullar-me, mentre faig cabòries sobre la capacitat de càrrega del gel. En Josep té menys miraments o més fe i en un moment és enfilat sobre una estructura que es sosté per pur equilibri.



Evidentment aguanta, però per si de cas m'hi entretenc el temps mínim imprescindible i feliç de la vida reprenc el camí traçat pel caprici de l'aigua. 


Forats inesperats, caramells impertinents i aigua que regalima pel lloc menys oportú fan d'ella una cascada nova, completament diferent a la que havíem conegut fins ara. Els ventalls de glaç són al seu llocs, fidels a la cita però fugissers i poc generosos, mantell tènue que no deixen masses opcions alhora de decidir per on escalar. 




La vista treballa ràpid, cal afinar per encertar el pany on el gel té més gruix i tot i així no te'n deslliures de fer filigranes amb l'ajut de bolets glaçats i la roca que acut en el nostre auxili com a garant de solidesa. 



Sigui com sigui aquesta escalada és un regal de fi de festa i aquest cop l'apurem fins el final i, enlloc de rapelar-la com hem fet altres cops, seguim amunt per no deixar ni un sol ressalt sense escalar. Encara ens surten al pas un parell de murs amables, d'un blau que es confon amb el verd profund d'un bosc fet d'avets, retalls de cel i quietud. 



Avall queda ja el soroll de les picades, el buit als peus i el fred a les mans. Per nosaltres l'alegria d'aquests dies fets d'amics, d'escalades i bones vibracions que aquestes sí que no s'esgoten!

4 comentaris:

Xavi ha dit...

Apa nois quin fart de punxar que us esteu fent aquest hivern, felicitats!

Anònim ha dit...

ole nois ,amb tant de gel os congelareu les idees i despres a la primavera no ens enrrecordarem d'escalar en roca jajajaja!!!!

Anònim ha dit...

sergi.

josep i laura ha dit...

Ei Xavi,
que això només és l'aperitiu... aquest hivern de moment està donant molt de si i que duri!!!

Sergi,
sort que et tenim a tu per no perdre el nord, bé potser seria millor dir el sud a buscar roca calenta que amb aquestes temperatures no es pot ser agosarat. Dilluns vinent hi posem remei i torno als peus de gat!

Salut, tàpia, gel i alegria!