ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Cascada del Cinca, 140m, IV/5, Pineta, Bielsa

diumenge, 12 de febrer del 2012


La cascada del Cinca, sempre havia escoltat parlar d'ella, però mai me l'havia plantejat com a possible objectiu. Motius, varis, però el principal és que no m'entrava per la vista, cap foto o ressenya que havia caigut a les meves mans m'havia despertat el cuquet que fa que te la miris dos cops. A més, si haig de ser sincera la seva dificultat i les històries que me n'havien explicat em feien enrere! 


Així doncs, que carai faig un diumenge de bon matí donant voltes en busca de la traça que em porti al peu d'aquest monstre gelat. I realment aquesta és la definició correcte, un monstre. Costa definir les veritables dimensions d'aquest impressionant salt d'aigua petrificat, tones i tones de gel que configuren una cascada de bellesa brutal i salvatge.


I és que realment a mida que t'hi apropes te n'adones que cap foto o descripció fa justícia a aquesta mole gelada que t'atordeix i fascina per igual. A més la manca de neu no fa més que accentuar la força d'aquesta cascada, una nuesa revestida d'arrogància i una prepotència que sembla burlar-se de la nostra determinació.


Però no som els únics a plantar-li cara, davant nostre una cordada ja es desafiant la seva indiferència i una segona espera torn per secundar-la. L'ombra, però, s'alia amb la cascada i el fred ens mossega amb una força que té molt de ràbia mentre esperem. 


Envegem els companys que tenim davant, per nosaltres no queda ni un bri de sol fins i tot la il·lusió d'escalfor de les darreres espurnes ens és negada. Sort dels plomes i el termo de te calent perquè avui la temperatura està sent més traïdora del que esperàvem i ens estem congelant per moments.


La millor manera de posar-hi remei és el moviment, així que a la que el camí és expedit en Josep surt disparat amunt. Però ni així aconsegueix treure's el fred del cos, les seves picades cada cop són més espaiades i a la que porta mig llarg desisteix. La circulació és nega a reactivar-se i les mans són dos trossos de suro insensibles. 


En Javi pren el relleu i resol la resta de la tirada a base de picades precises, traçant el camí més dret en aquest gel de duresa inusitada. Cal ser delicat per estalviar forces, tot i així a cada cop de piolet salten estelles d'aquest mur que sembla vidre. La reunió d'abalakov i arrecerada, és un petit luxe inesperat. 


De nou toca esperar i de nou el fred fa de les seves. Temptats estem de baixar-nos, però la tossuderia i el saber que la cascada està en condicions excepcionals són arguments de pes per fer-nos perseverar en l'intent. 


La segona tirada traça una llarga diagonal buscant sempre el millor gel i la lògica d'aquest mantell inacabable. La sensació de fred és tant potent que fa que tot es redueixi a donar corda i no pensar. Finalment, quan tan sols queden un parell de metres de corda, escoltem el crit anhelat, reunió!


Estem encarcarats i costa engegar, però això no és impediment per gaudir a fons de la travessia. Menys exigent que el primer, però infinitament més llarg, és subtil, cent per cent aeri i decididament gèlid. La segona reunió és un veritable exercici de triangulació i preludi del que ens espera ja que la qualitat del gel a partir d'ara fa un gir radical. 


Continuem amb el pla establert i enfilo un mur molt més amable que els anteriors, però impossible d'assegurar ja que el gel ha donat pas a un granissat de més que dubtosa solidesa. La progressió no pot ser més senzilla i la col·locació de cargols també, perquè no val la pena ni posar-los. 


Però amb delicadesa i carinyo s'arriba a tot arreu fins i tot a la tercera reunió on, quin goig, la temperatura torna a ser dins paràmetres tolerables. Aquest cop els companys arriben en un sospir, però abans de felicitar-nos per l'escalada cal complir amb el rituals dels ràpels que aquest cop també tenen un punt d'emoció. 



I ara sí, un cop a peu de cascada, de nou congelats, somriures i abraçades que la via s'ho val. Ha estat una veritable sorpresa, una lliçó d'audàcia i elegància que hem tingut la sort de poder escalar malgrat la duresa de les condicions. Realment feia anys que cap dels tres no ho passava tant malament per culpa del fred! 


Però abans d'acabar el dia salta la darrera sorpresa, ens assabentem que durant tota la jornada hem oscil·lat entre -14º i -21º i si li afegim el ventet insidiós que no ha donat treva tenim l'equació complerta. Em quedo més tranquil·la, aquesta sensació tèrmica fora de tota lògica no ha estat una apreciació subjectiva meva, sinó que feia una rasca de mil dimonis!

4 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Després de llegir-vos,he hagut d'anar-me a abrigar....

Enhorabona, no es fan cascades de grau 5 cada dia!! I aquesta és realment espectacular!!

Xavi ha dit...

Que cabrons!!!!
Felicitats, hehehe...

molimolano ha dit...

Jo que la vaig veure de ben aprop, en dues paraules: immmmm pressionant!! Esteu forts punyeters.

josep i laura ha dit...

Ei Gat,
és el que té l'alpinisme, s'ha d'aprofitar quan el fred fa de les seves, però aquest cop una mica més els que acabem congelats som nosaltres i no la cascada. Aquesta és sens dubte una de les més "mazacotes" del Pirineu, Gavarnie és estilitzat, aquesta és un mastodonte, però molt bonic jejeje.

Xavi,
tu mateix quan tinguis ganes de passar fred, només ens has de fer un truc. Per cert, bona la via de l'Elefantet, no la tenia controlada i ja m'he guardat la ressenya!

Montse,
la motivació mou muntanyes i aquesta era de gel. Vam estar de sort de trobar les cascades de Pineta en unes condicions tan excepcionals i de més sort encara per poder-les escalar!

Salut, tàpia i solet!