diumenge, 22 de gener del 2012
L'objectiu d'avui és doble, escalar una cascada que fa dies que ens ronda pel cap, la Gran Val, que malgrat el seu nom és senzilla, però de bon veure i baixar prou d'hora per fer el darrer tall de pizza abans de liar-nos carretera avall (d'autopista ni parlar-ne perquè després de veure els preus a Itàlia ja no torno a dir que a casa són cares).
L'aproximació és un petit regal, llarga, però planera i per un fons de vall que és un goig per la vista. És el dia que més aviat ens hem llevat i tot i així ja veiem frontals que ens precedeixen, però avui no tenim cap neguit, la nostra cascada tot i bonica, no està entre les grans clàssiques de la vall i dubtem que hi hagin cues. No ens equivoquem i després d'una horeta de bucòlic passeig arribem al peu de la torrentera on neix la nostra via.
Està tot estudiat i aquest cop el conus d'accés és un suau pendent que no triguem ni cinc minuts a remuntar (ja tocava un dia d'aproximació sense desnivell). El pla continua sobre el previst i som els primers, si la cascada encara aguanta ja serà la bomba!
La primera tirada és curta, una planxa de gel trist, d'un gris uniforme, però divertida d'escalar i perfecte per escalfar piolets. El segon pany de gel feia millor pinta vist de lluny, però encara dóna joc per intentar endreçar-lo pel bell mig.
El joc acaba aviat, perquè sota la primera capa de gel n'hi ha una altra de neu granissada, així que em decanto a la dreta i a resseguir les picades dels que m'han precedit que no enganyen i em porten pel camí lògic.
Algo més vertical que l'anterior, sense ser difícil és prou entretingut, el punt d'emoció ve quan la torrentera s'estreny i el gel s'aprima fins el mínim escalable. Claves i surt aigua, així que inconscientment aguanto la respiració i pujo els darrers metres amb tota la delicadesa de que soc capaç.
En Josep em troba ben somrient a la reunió i a la que aixeca la vista entén perquè. Li ha tocat el llarg més bonic, un tall gelat perfecte encastat entre dos espadats de granit amb l'únic inconvenient que cal més que fe per escalar-ne els primers metres. La làmina de gel cau només de mirar-la i està completament desenganxada de la paret, no cal molta perspicàcia per endevinar que d'intentar-ho la remullada està garantida. Consens unànime, ràpel i avall!
Sap greu, perquè era el llarg més elegant de tots i la part de dalt és veia generosa, però avui una hora de caminada fins la furgo amb la roba i botes xopes no és una opció vàlida.
És mig matí i la cascada comença a estar animada, ens trobem en Simon Elias amb una clienta i un grup d'anglesos que esperen torn, però nosaltres ja hem complert i encara tenim molts quilòmetres per davant. L'estada a Cogne toca a la seva fi, però abans ens acomiadem d'aquesta vall en la que encara hi tenim molta feina pendent i uns paisatges que ja tenen llum pròpia en el nostre record!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada