ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Cascada de La Sarra, 300m II/4+, Pineta

dissabte 11 de febrer del 2012
Aquest mati quan ens hem apropat a aquesta cascada els nostres ulls no donaven crèdit a l'imatge, de 15 a 20 cordades disposades a escalar la cascada de La Sarra i la cua arribava fins el mateix aparcament. Hem girat sobre les nostres passes per escalar al solet a la boca sud i a les 15 hores tornàvem a estar al mateix punt d'aquest mati, aixi si... la cascada sols per nosaltres. D'aquestes situacions tant kafkianes te força culpa la facilitat d'informació que ens brinda la red, pero sobre tot per l'innegable bellesa d'aquest superb salt d'aigua de tres cues. I que personalment trobo que es el mes maco de totes les valls de Bielsa. Poder la seva formació tant poc habitual li afegeix un plus de trofeu que tot glaciarista pirenaic ha de tenir a la butxaca.


Primera dificultat del dia, agreujada amb l'inconvenient d'anar contra-rellotge: creuar el riu. 3 escaladors, 3 solucions, Grau amb botes atòmiques caminant amb la calma per sobre el riu, jo pel mateix lloc a la carrera i jugant-me una capbussada si trepitjava una pedra verglasejada i Laura mes prudent i valenta, descalça per les gelades aigues. Total ben aprop teniem una tirolina i un pont i nosaltres sense saber-ho!


La cascada es preciosa i es troba en unes condicions de gel sensacionals. Els darrers dies s'ha parlant tant d'ella com possiblement en tota la seva curta historia, just per aixo no serem reiteratius. Un primer llarg, molt llarg que negocia en Grau, mantingut en tot moment i on mai arriba a la total verticalitat.



Laura nomes veure el segon s'ho apropia per ella. Una rampa que gradualment es va posant mes i mes vertical, fins acabar ben dreta a la sortida. De mentres es un continu de gent rapelant que porten aqui des de primera hora del mati. També acaba essent un lloc de trobada amb malats de gel de tot arreu, ens  apareixen amics, coneguts o saludats, alguns dels quals fa molt que els hi teniem perduda la pista.




Despres del segon llarg, la via dona una mica de treva i ara cal superar uns curts i estètics ressalts, que ens duen al peu de la darrera tirada. A aquesta la tònica es ben diferent, ara es tracta d'una estreta goulotte que va girant en tot moment i on la major dificultat es no ser engolit pels tolls i marmites d'aigua camuflats sota la fullaraca.




Avui l'hem clavat! la nit ens ve a visitar acabant els rapels, ara el cami de tornada ja no tindra l'incertesa, ni l'emocio d'aquesta tarda, ara pel cami correcte de tornada, marxem amb el bon sabor de boca que ens ha deixat aquesta elegant via, malauradament tant esquiva la majoria d'hiverns.