ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Planetes Transparents, 200m, V+, Serrat dels Monjos, Collbató

dimarts, 21 de febrer del 2012


Quan has escoltat diferents opinions sobre una via i totes elles contradictòries no hi ha res millor per sortir de dubtes que escalar-la i ja feia massa temps que la ressenya d'aquesta voltava pels calaixos acumulant pols. I és que, encara que no ho sembli, costa trobar company per a anar Collbató a fer un itinerari que no sigui dels clàssics i en conseqüència sense un mínim de garanties. Les excuses són vàries: roca trencada, llargs discontinus, vegetació.... i el pitjor de tot cal posar catxarros, vade retro!!! Però tard o d'hora els astres (bé en aquest cas planetes) s'alineen i, gràcies a la Montse, sorgeix l'ocasió d'anar a tastar tan exòtic itinerari.


 No em pregunteu per què però el nom, Planetes Transparents, des del primer moment que em va fer gràcia i el croquis original té aroma d'altres temps, de quan les ressenyes eren un exercici d'imaginació que a banda de donar informació esperonaven la curiositat. La realitat, però, és molt menys prosaica, unes simples lletres, PT, mig esborrades indiquen que som al lloc correcte, a punt d'iniciar viatge.



Despegar del terra costa, una placa de passos fins dóna pas a un diedre difús que apunta directe a les alçades. Graus i xifres cobren vida, deixen de ser simples línies dibuixades en un paper i entrem en un univers on l'escalada es tridimensiona i cal llegir el terreny amb ull viu per treure'n l'entrellat.


La primera reunió indica que som al bon camí i el diedre que tenim per davant corroborà que el garbuix dels croquis té translació al conglomerat montserratí. Directe, net i senzill ens apropa a una zona de turbulències amagada rere una fissura de simplicitat innocent. 


Tot i estar sobre avís no saps com encarar-la, al final la combinació de bavaresa, empotrament i tibada de propina sense fixar-te massa en el “cordill de sabata del pont de roca que protegeix el pas” és el que triomfa i ens deixa en una reunió colgada al lloc més incomode. Això sí les vistes sobre el company són immillorables.

  

La via es decanta per una canal que requereix certa perícia en estirar-se i que va a petar a la primera fita dels periple, la cova Galàctica, nom un pel pompós per una coveta de dimensions modestes, però que dóna pas a una placa que és pura delícia. 


Levitem en aquest flanqueig on la roca esdevé corall al que els dits s'arrapen amb gust i ganes. Però, el viatge té pausa obligada i cal creuar la feixa salpicada de carrasca per entrar a l'orbita del Satèl·lit.


Gosadia i una bona dosi d'inconsciència és el que van tenir els aperturistes per tirar pel dret i sense tallar-se un pel encastar-se dins la xemeneia de tan curiós monòlit. La jugada va sortir bé i constatada la solidesa de l'asteroide gaudim un dels trams més originals de la ruta. 



El pas és divertit i l'esperó que ve tot seguit franc d'escalar amb roca força més sanejada del que deien les males llengües. De totes formes no s'hi val refiar-se perquè la darrera tirada arrenca per un muret on costa endevinar quin serà el primer bolo que s'arrencarà ja que no n'hi ha ni un que sembli bo. 


Delicadesa i flexibilitat contrastada són les millors eines per solventar el pas i encarar el darrer pany que, ara sí ens deixa al cim. Doncs ja ho tenim, bonica via, variada, distreta i amb passatges ben trobats, això sí, sense oblidar que aquest indret no destaca precisament per la continuïtat de les seves vies ni l'excel·lència de la seva roca.


La baixada ens té distretes més estona del previst ja que trobar el primer ràpel requereix un esforç extra d'orientació i repassar la feixa de dalt a baix. El segon segueix sent tan espectacular com recordava i, ara sí, terra ferma, fi de viatge.


Començarà un dia nou
se suposa que havíem de fugir d'aquí
d'aquelles llums tan ignorants
d'aquells planetes transparents.

                                                 Ja t'ho diré – Un ram de locura

5 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

El glaç a durat poc enguany, la PLanetes és una via distreta i ben trobada, a nosaltres ens va agradar força, sempre atenent al que ja dius, que la continuïtat i la bona roca no són característiques de la zona.
Enhorabona.

josep i laura ha dit...

Ei Jaume,
aquest any no ens queixem, de moment ja hem picat més que la temporada passada i encara no hem llençat la tovallola! Però mentre estem a l'espera de caçar qualsevol estructura congelada sempre tenim la roca com a refugi i tenint en compte que en un parell de dies ja no es pot escalar a Collbató vaig treure la pols als gats. El nostre país és escàs en gel, però generòs en roca i s'ha d'aprofitar!

Salut, escalades i alegria!

molimolano ha dit...

Carai Laura, em quedo encantada amb la teva poesia, impossible d'explicar-ho millor, ptns i fins la propera!!

Planetes transparents ha dit...

Per fi un escrit amb cara i ulls a la xarxa, digne d'una ressenya literària amb fonament. Inconsciència no va ser. Més aviat joventut i molta molta il·lusió.

josep i laura ha dit...

Montse,
això són les nits, quan escric de matinada m'agafen cops d'inspiració jejeje.

Masó,
felicitats per l'itinerari, intuïció, imaginació i un equipament ben trobat, pocs seguros, però al lloc precís. Cal molta il·lusió i motivació per explorar sense parar aquestes parets i saber-ne destriar línies noves. Per cert, el pas del Satèl·lit és dels més originals de la via, però a primer cop d'ull sembla que amb un cop de peu hagi de baixar sencer!!!

Salut, alegria i vies clàssiques!