divendres, 16 de setembre del 2011
Els bucles en el temps existeixen i aquest n'és un d'ells, sis mesos més tard i torno a ser penjada al mateix lloc, a la solellada paret del Cilindre, amb el pantà de Camarasa als meus peus. Però aquest cop hi ha una diferència, soc jo la que encapçalo aquest primer llarg, bonic a rabiar, aeri, vertical i amb el punt just d'emoció.
Els bucles en el temps existeixen i aquest n'és un d'ells, sis mesos més tard i torno a ser penjada al mateix lloc, a la solellada paret del Cilindre, amb el pantà de Camarasa als meus peus. Però aquest cop hi ha una diferència, soc jo la que encapçalo aquest primer llarg, bonic a rabiar, aeri, vertical i amb el punt just d'emoció.
No ha estat premeditat, de fet hauríem de ser trescant per les parets d'Ager, però aquest final d'estiu ens porta de cap: tempestes al Pirineu i calor infernal al Montsec. Ves per on que totes les vies curosament seleccionades des de la comoditat del sofà resulten inviables a no ser que vulguem baixar xops o completament socarrimats, com veieu tenim on escollir!
Així doncs, el Cilindre se'ns desvetlla com la millor alternativa i de bon matí ja estic fent camí en aquest escampall de còdols verticals amanit amb suggerents fissures.La memòria va al seu aire, ho recordava més fàcil i el flanqueig un passeig, però avui amb el fregament de la corda i les presses brillants per la calor que comença a apretar no passo tan lleugera.
La reunió esdevé magnífica talaia, des d'on envejo la frescor del pantà mentre observo les peripècies d'en Josep per la paret. El flanqueig també el posa a to, així que ja és a punt per iniciar el següent llarg. Més senzill que el primer, és una bonica placa farcida de petits forats amb la gràcia afegida de tenir força aire entre els seguros.
Vaja, l'escalada que més li agrada, només cal escoltar-lo renegar per adonar-se'n! Val a dir que la calor no ajuda gaire a millorar el tacte d'aquesta roca que ja comença a estar força pòlida i, tot i ser tan sols les deu del matí, el sol ja pica de valent. Per tant no ens hi encantem i volo cap al darrer llarg.
El conglomerat deixa pas a una veta de calcari, aspre i adherent que resulta un luxe d'escalar. Petits passatges verticals, un parell de diedres entremaliats i ja som dalt. Acalorats i assedegats ens espavilem a rapelar en busca del tresor, l'ampolla d'aigua encara fresca i l'ombreta de la propera via, que és aviat i encara hi ha feina per fer!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada