ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Pica d'Estats, maneta de 3.000s

dimarts, 30 d'agost del 2011
Encara recordo el primer cop que vaig trepitjar el cim de la Pica d'Estats, va ser una ascensió envoltada d'èpica i no pas per la dificultat de la ruta, sinó perquè fins al cinquè intent no aconseguirem coronar-la. Ens va passar de tot i una mica més: allaus de placa, caigudes per colls gelats, tempestes, nevades imprevistes i tot de “pardillades” típiques de qui comença a fer muntanya amb més ganes que no pas seny.


Finalment vam trepitjar el cim més alt del nostre estimat país i pel camí vam acumular un munt d'anècdotes i una bona dosi d'experiència, per tant no podem dir que el balanç fos desfavorable (ja sabeu, qui no es consola és perquè no vol).


D'això ja fa un grapat d'anys i ara estic més per la feina de visitar els cims veïns que sovint passen desapercebuts davant el simbolisme de la Pica. Com que anar sol és força avorrit, busco companyia i em venen al cap les víctimes perfectes, l'Enric i en Marc que no semblen escarmentar i per més que els dugui a ferrates, travesses i fins i tot alguna via d'esportiva encara demanen més.

Davant tanta motivació els vaig proposar d'anar fer un tres mil aquest estiu i s'hi van llençar de cap deixant-me triar a mi sense la més mínima sospita del que els esperava. Superat el primer escull (lligar una data que ens anés bé als tres) toca decidir quin pic pugem i com que només disposem d'un dia per fer l'ascensió (calendari mana) trec del calaix dels mals endreços la circular a la Pica que em permetrà pujar els dos tres mils que encara em falten d'aquesta zona, la Punta Gabarró i el Rodó de Canalbona.


En Marc ja havia fet la Pica, però la ruta que li proposo li cau en gràcia i per l'Enric serà el seu primer tres mil així que tot li ve de nou. El camí fins l'estany d'Estats és un vell conegut, però els companys el fan diferent i és que cada persona t'aporta quelcom nou que fa que t'ho miris amb altres ulls.


La seva il·lusió s'encomana i és fàcil endevinar la curiositat barrejada amb un punt d'inquietud dels primers cops que t'endinses en aquestes valls farcides de llacs transparents, colors inquiets i pedregars esquerps.




Més encara quan deixem la ruta normal a la Pica i encarem el barranc pedregós que ens durà a l'aresta oriental que enllaça els cims. Pel camí visitem l'Estanyet, un petit llac que té l'honor de ser el més alt de Catalunya i resta amagat al fons d'una antiga cubeta glacial.


El mapa ajuda a orientar-nos en una confusió de rocs i arestes, però un cop dalt el primer cim, el Rodó de Canalbona (3.004m) la resta resulta fàcil, tan sols hem de seguir el camí del cordal per trepitjar el segon cim, la Punta Gabarró (3.114m).






Ara, però la cosa canvia, la Pica és a tocar, però el tram d'aresta que ens hi separa és força més aeri del que hem recorregut fins ara.




L'Enric i en Marc fan cara d'impressionats així que no els dono temps a que s'ho repensin i amunt, a grimpar. Tal com m'esperava és més espectacular que difícil i a part de vigilar amb algun bloc suelto la cresta no té més complicació, per sort cap dels dos pateix de vertigen!






Al cim de la Pica d'Estats (3.141m) abraçades, fotos de rigor i aguantar-me les ganes de calar foc a tanta bandereta que si la creu ja em sobra a tota aquesta parafernalia pseudomística-catalanista sí que no li trobo cap sentit. Tolerància, respecte i posar terra pel mig és el millor remei per posar fre a les meves ànsies destructores.




El cim del Verdaguer (3.127m) és un bon antídot, una senzilla inscripció i una fita simbòlica és més que suficient per assaborir el quart tres mil de la jornada. La idea inicial era baixar directament al coll del Sotllo per l'aresta del Verdaguer, però en Marc sembla encomanat de la meva passió de col·leccionista i té ganes d'apuntar-se el Montcalm.


Ummm, haurem de baixar un tros i tornar a remuntar, aviso... però com que des de l'eufòria de l'optimisme tot sembla a prop ens llancem pendent avall a conquerir el darrer pic.


Realment el Montcalm (3.077m) és un agradable passeig, el seu cim és un llom allargassat des d'on distingim nítidament el perfil dels cim que acabem de trepitjar, perfectament ordenants un rere l'altre com si estesin esperant el nostre vistiplau.




Aprofitem per fer un mos i ja toca desfer camí que amb tanta volta comença a fer-se tard i encara ens cal remuntar un tros fins al coll del Sotllo. Aquests darrers metres de pujada es fan pesats, així que davant la meva tímida suggerència de pujar al Sotllo i fer un “completo” em miren incrèduls i passant de mi enfilen decidits coll avall.




Per ser sincers em sento més alleujada que no pas decebuda, les cames ja comencen a notar el desnivell fet i encara ens queda un bon tros de baixada. Així que xino-xano i anar fent, el pendent és fort fins l'estany d'Estats i després resta encarar de nou la vall que ens durà de retorn a Vallferrera.


La tarda és plàcida i de tant en tant girem la vista enrere per recrear-nos en els perfils cada cop més apagats dels cims. Llavors una escalforeta ens recorre per dins, l'alegria d'haver-hi estat i l'esforç per arribar-hi...i és que quan més llarg és el camí més el gaudim!






2 comentaris:

Anònim ha dit...

Menys mal que només varem fer cinc cims. Els meus pobres genolls ja no donaven per a res més. A destacar que en el tram de La Punta Gabarró a la Pica d'Estats no se que em feia més por si la imatge de l'aresta aerea que els unia o el fet que la Laura comencés a exclamar "QUE DIVERTIT!!" mentres ens buscava un pas "facilet" per a nosaltres. ;p. Enric

josep i laura ha dit...

Exagerat... però si ni us vau despentinar a l'aresta i de les fotos tan xules que van quedar que me'n dius. Aquest estiu hem trigat a poder fer una sortideta, però al final ha estat ben aprofitada i vam fer un bateig de tres mils com deu mana, jejeje. Sou uns cracks!

Salut, muntanya i alegria!