**** Punsola-Reniu, 240m, V+/Ae, Cavall Bernat, Montserrat

dissabte, 20 d'agost del 2011
A l'inici del meu camí vertical el Cavall va deixar de ser un perfecte desconegut per convertir-se en una formidable presència que em robà la son, però vaig tenir la fortuna d'encomanar la meva il·lusió de novell a qui aleshores em feia de mestre i vaig poder saludar per primer cop a la Moreneta del seu cim. Avui soc jo l'entabanada i la Marta la incauta víctima del seu propi desig.

Però, com dir-li que no coneixent tan bé aquesta sensació feta a parts iguals, de ganes, neguit i dubtes que de ben segur deu estar experimentant. A més, estic en deute amb ella ja que fa dotze anys va ser prou generosa per compartir corda amb dos passerells com érem jo i en Josep fent-se còmplice de les nostres primeres escalades.

Amb el temps va canviar parets per trialeres, però el cuquet de l'escalada sempre queda i ves per on que després de deu anys sense calçar-se uns gats em diu que si l'acompanyo al Cavall que sempre li ha quedat la recança d'escalar-lo. Evidentment que sí i per la Punsola, clàssica, directa i elegant, absolutament imprescindible per qualsevol montserratí. L'aproximació és d'allò més distesa recordant batalletes i amb tanta xerrameca em despisto i acabem al vessant contrari d'on s'inicià la via.

Però com que no surto de casa sense el meu kit de supervivència (quatre “amics” i algun tascó) escurço placa amunt i aterro al peu de la primera reunió. Pel que veig ser el tercer cop que escalo la via no és garantia de no perdre's, ah ja sé... deu ser culpa de la calor que està fent, que fon fins i tot les pedres i em destarota!

Surto a navegar per aquest mar de pedra que són els primers llargs, la roca crema i ni una gota de vent que refresqui l'ambient, de moment l'únic aire és el que hi ha entre assegurances. Les dues primeres tirades abasten l'ampli pedestal del Cavall i tenen la gràcia que comencen fàcils i es van redreçant progressivament, perfecte per anar-li agafant el pols a l'escalada.

Al tercer llarg, la cosa es posa ja més vertical i la via comença a agafar caràcter, sobretot quan arribes al petit sostre que hi ha després de la magnífica bavaresa que recordava amb antics pitons que ja són història. Ràpidament hem reprès la rutina de la cordada: reunió, passar material, donar corda i sobretot fer fotos, moltes fotos, tasca que de nou recau en Josep. El pobre està passant de fotògraf vocacional a obligat, però si hem de ser sincers sembla encantat amb aquesta nova exigència femenina.

La Marta està fent una clara demostració que això d'escalar és com anar en bici: no s'oblida. Els passos se'ls mira amb carinyo, però a la que troba el cantell bo, gas i amunt i això que al quart llarg la cosa ja va de debò, presa petita, verticalitat i pati als peus.

La paret fa un gir subtil i per fi guanyem l'ombra i com que la resta de cordades venen per darrere estic encantada de la vida: hem evitat acabar deshidratats i tinc tot el temps del món pels dos llargs d'artifo que venen tot seguit. Ara que cal escalar finet abans no treus els estreps, només cal mirar la Marta com apreta les dents com una jabata. Ja m'agradaria a mi estar deu anys sense penjar-me d'un arnes i escalar així de suelta!

Però com que l'enveja no és bona (encara que sigui sana) faig unes quantes fotos a la protagonista del dia per callar els remordiments i continuo paret amunt la mar de feliç colgada dels meus estreps. Amb el re-equipament l'artifo resulta més senzill del que recordava, però per sort continua essent igual d'espectacular i és que la via té un ambientaso que cura el vertigen d'una plomada.

Aquestes darreres reunions no són un prodigi de comoditat, així que volo pel flanqueig del darrer llarg i mai més ben dit, ja que ets absolutament suspès del buit. Per sort, estic tan concentrada en els passos que ni em preocupo d'on soc penjada.

És un fi de festa, magnífic, aeri i vibrant, només superat per l'alegria de veure la verge del cim. Aquesta volta l'emoció és multiplicada per tres: per l'amistat, per la il·lusió i per haver-ho sabut mantenir al llarg dels anys.