* Guillem&Cia., 105m, V+/Ae, La Cadireta, Montserrat

dijous, 25 d'agost del 2011
A les habituals sortides vespertines a Ca la Montse amb la Carla , aquest cop se'ns apunten en Jordi i en Yago i enfilem cap a La Cadireta. L'escollida es la Guillem i cia. Quan relatem ascensions sempre mirem de no entrar en polèmiques estèrils, pero aquest cop hem acordat per unanimitat atorgar a aquesta via el dubtós honor de: “via mes lletja que hem escalat a Montserrat”. El primer llarg ja el coneixíem de quan vam fer l'acrobàtica Anglada-Cerdà, per tant li cedim a la Carleta, la via s'inicia remuntant un evident diedre de roca polida amb passatges ben curiosos que tot i la seva graduació de V+, gairebe cap de nosaltres aconsegueix el rock-punt, L'arribada a reunió tot i ser fàcil va per terreny trencat i es possible fer baixar regalets a qui ens esta assegurant al peu de via.

A partir d'aquest punt comencen els despropòsits, no trobarem cap ni una de reunió col·locada de forma lògica, segura o còmode. La primera esta situada al bell-mig d'una rampa pedregosa sense visió de la ruta ni cap amunt ni cap avall. El segon llarg comença fort, supera un petit desplom i cal estirar-se per progressar amb els pedals, a continuació trobem una placa on l'equipament col·locat te la virtut de no fer-te anar còmode ni en lliure ni en artificial. Trobem la segona reunió sota un llavi que nomes s'hi cap estirat al terra i amb els il.logics parabolts separats a gairebé 2 metres entre ells (no comment), vist el panorama Laura decideix seguir amunt.


Nova panxeta, aquesta si que equipada amb el cul, fora de tota lògica anomenar això Ae amb el plus afegit de tenir una repisa traïdora per si falles el xapatge al limit, això si... la resta de via on la verticalitat minva i el grau es mes suau, ho trobem ben cosit i on serà fàcil saltar-se alguna assegurança. Aquest cop optem per improvisar una reunió a una via paral·lela. Següent llarg, un altre panxa i de nou placa fàcil ametrallada a expansions, als pocs metres trobem la R massa a prop i poc còmode que ens convida a seguir amunt.

En no res en planto a una petita vira que no dona cap pista per on acaba la via, imagino que cal seguir caminant uns metres a la dreta i just pel costat oposat de l'agulla trobaríem la il·lògica reunió amb considerable fregament. El meu esperit senglar en diu de seguir recte i directe al cim per un curt diedre de roca descomposta i on no sembla que hagi passat gaire gent, amb un parell de camalots ens trèiem la por a possibles ensurts, es l'únic punt de la via on tinc la sensació d'escalar una mica, just els pocs metres que no van per la via!

Per sort veure una nova posta de sol des del cim d'aquestes agulles donen els mal-sabors de boca per bons. En resum i en la meva humil opinió (Josep)..., Tot i que la linea visualment te cert atractiu no tot val per deixar la teva petja a una agulla mitica, si teniu un “amic” que vulgui començar a deixar de ser-ho, recomaneu-li aquesta via!.