ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Gran Diedre al Drac de Tumeneia, 200m, V+, Aiguestortes

Dijous 1 de setembre del 2011
Fa setmanes que tenim al cap l'idea d'alguna via d'alta muntanya, llarga, llunyana i amb el regust de les grans clàssiques. La ruta escollida es el Gran Diedre al Drac de Tumeneja. Fem la llarga aproximació de mes de quatre hores pel vessant d'Aran, passant pel refugi de la Restanca. Mentre pugem ens adonem que no som els únics amb certes idees de com no ha de ser un Parc Nacional, fins i tot sembla que els locals s'apunten a les nostres tesis. Tot i la llarga “zapatillada” fins la via, el passeig val molt la pena, ni que sigui per contemplar la sortida dels primers raigs de sol pel Estany de Mar. Un cop arribem al final d'aquest cal posar el GPS en marxa i enfilar per un llarg i costerut tarteram que ens dura fins al peu de la via escollida.



La primera visió de la paret ens fa arrufar el nas. Una monolítica i vertical paret que no dona treva en cap moment, això sí... el diedre té una estètica aclaparadora i la línia ens crida amb força per ser escalada. El lloc es d'una gran bellesa, un petit circ envoltat de parets arrogants, arestes afilades i allunyats de tot i de tots, feia temps que la solitud d'un indret així, gairebé sense adonar-nos, ens feia activar al màxim la llumeta de la prudència. Tenim ben clar que avui caldrà donar la talla com mai! L'única ressenya que hem trobat ha estat la de la guia d'en Luichy i nomes fer els primers metres ens adonem que poc correspon el que surt al paper amb el que trobem a la roca. La paret esta solcada per cridaneres i elegants línies verticals que tracen fissures i diedres d'un granit excel·lent i que permet en tot moment una autoproteccio a mida de les pors de cada un.




Arribo a la primera reunió que segons la guia hauria de ser de parabolts rapelables i em trobo dos claus amb molta solera, davant el “bacalao” que tinc sobre el meu cap no dubto ni un moment en muntar aquí ara que puc. Laura porta tot l'estiu guerrera i fina com mai ho ha estat, però al mirar el llarg que li ve al damunt me'l deixa tot per mi, mira que gentil ella, amb una frase que conec prou be... - apa Josep, si aquesta escalada es la que mes t'agrada, que la gaudeixis! Davant tal sentencia nomes em toca posar-me a escalar. Un diedre un pel desplomat i de parets llisses m'obliga a fer contorsionisme fins caçar un primer pitó. Em penjo d'ell una bona estona, miro i remiro per on continuar, faig uns parell de metres mes, col·loco un camalot i m'agarro sense manies a ell. Anomenar a això V+ i a sobre anant col·locant catxarros es una anada de pilota, o be jo tinc un dia patètic (que pot ser) o hem estat víctimes de nou d'una altre vacil·lada en la graduació.




Després de tant de temps al darrera d'aquesta línia i la llarguissima aproximació el darrer que se'ns hauria de passar pel cap es la retirada, però després d'una breu xerrada entre els dos veiem clar que la via ens supera. Per si ens queda alguna recança el dia, completament gris, amenaça de deixar caure un bon xàfec en qualsevol moment, així que reculem ara que podem fer-ho de manera senzilla. No marxem desil·lusionats, ni capcots, simplement ens cal tornar quan estem a l'alçada del repte, la via be que s'ho val!



4 comentaris:

Anònim ha dit...

ei josep.. probablement la primera R és uns 25 metres per sobre dels dos pitons que vau trobar... si és que el primer llarg en feia uns 25 (?)
Això és el que ens va passar a nosaltres cap al 94. La vam fer, sí. I ens va costar lo seu.. però vam haver de fer bastants més llargs dels que surten a la ressenya perquè el diedre estava equipat amb erres de pitons cada 25-30 metres..

per cert. Tinc la mateixa foto, però en comptes d'anar per la xemeneia llisa i desplmada, pugem per la cara dreta del diedre, bastant més fàcil en aquest punt!!

una encaixada i endavant les atxes

bullarols

Mingo ha dit...

Ostia Josep, nosaltres el vam fer fa dos setembres. Hi ha coses que no acaben de quadrar. Les Rs segur que són de bolts (via de baixada del Drac). El primer llarg és llarguet bastant més de 25 m jo diria que ronda els 40m o més i sens dubte és el llarg més difícil el 2on li marquen V+ però no és tan peleon com aquest i el tercer. La foto que tens en un desplom, és molt bestia, no recordo haver fet cap pas tan acrobàtic, però crec que aquest pas és part encara de la primera tirada. En el meu blog i tinc fotografies de la via. Nosaltres la vam fer en 4 llargs. Si no us fa mandra caminar, torneu-hi val moltissim la pena la via és una petit tresor. A la zona, hi ha una via que val vol la pena, és més fàcil, però és una petita joia és la via evident a la cara nord del Tumeneja. Quan mires la ressenya imagines una grimpadeta sense massa interés. Doncs NO. Juantament amb el diedre, per mi, la milloret de la Restanca.
Ànims que un dia dolent el té tothom, i el diedre segur que encara hi és. Aneu-hi és una passada de bonic (les dues)

josep i laura ha dit...

Eii Bullas, segurament aquest cop ens va fer enrrera mes aviat un tema mental que no pas fisic (tot i que la via de V+ obligat nasticdeplastic). La foto on surto barallant-me es poc metres per sobre de la R de pitons que esta a poc mes de 30 mts del inici, tambe vaig provar pel costat dret que es mes suau, pero aviat em vaig adonar que no era el meu dia, imagino que estar en un lloc tant aillat com aquell fa que la valentia caigui força.

Mingo, a dir veritat en la red nomes vam trobar la teva piada i ens vam motivar molt per anar. I tornarem, pero nomes si estem a l'alçada com per gaudirla a fons. Prenem nota de la nord del Tumeneia

salut, alegria i tibades!

bonusmalus ha dit...

Linkeando he llegado hasta este blog, y me ha encantado ver una de las mejores vías que escalé en los Pirineos, de eso hace mas de veinte años, fue una de las primeras repeticiones. La escalé con Antonio Picazo en unas tres horas, cuando la reseña marcaba unas seis. El granito es inmejorable, y el paso clave del segundo largo, por entonces lo marcaban de V+, aunque podría ser algo mas difícil. Por lo que escribes seguiste recto, cuando lo que hay que hacer es flanquear un techito por su derecha. Una vez superado ese paso, todo es mas accesible y disfrutón. Nosotros la bajada la hicimos andando porque no habían montados rápeles( por aquel entonces no existía esa modalidad ). Lo que me parece una pasada es la larguísima aproximación que hicisteis, cuatro horas es excesivo, llegariais bastante desfondados. Para meterse en esa vía hay que llegar bastanta entero. En todo caso me alegro de haber visitado vuestro blog.
Saludos.