*** La Vall d'en Bas, 165m. 6a, Paret del Gneis, Ulldeter

Dilluns, 22 d'agost del 2011

Compartim corda per primer cop amb en Mohawk, un actiu escalador que li apassiona els llocs poc frecuentats. Tot es fruit d'un altre conversa cibernetica on ens diu que no troba a ningu per anar fins a aquesta oblidada paret, degut sobretot a la seva enrevesada aproximacio (un cop mes, ningu busca en nosaltres les nostres habilitats tecniques, pero si les de senglar). No entenc res... si esta ben clar, es l'evident placa de la paret visible i de facil acces desde la tancada curva que dona acces a la Coma d'Orri. No hia res pitjor per perdre els papers, que no mirar-los! La paret del Gneis esta encarada al oest i nomes visible ben endins de la Coma d'Orri i el seu acces cal fer-ho desde l'aparcament del refugi d'Ulldeter just pel vessant oposat de la muntanya. sense cami gaire definit i fitat a estones, poc abans d'arribar al cim del Gra de Fajol Petit, un petit promontori al vessant oest ens deixa en menys d'una hora de pujada al capdamunt de la via. Despres d'una delicada desgrimpada arribem a la mal colocada intal.lacio de rapel. Sota els nostres peus s'obre una preciosa i inmensa placa, segons el nom de la paret, de gneis, segons jo, de granit (algun geoleg?). Fem 3 rapels per la via paralela "La Vall d'Hostoles" que es veu força mes exigent, ens deixa al peu de la nostre ruta, La Vall d'en Bas.

Enceto jo la via a traves del llarg mes facil a priori, plaques llises ratllades per nombroses fisures, on cal confiar en els peus i traccionar amb els dits. La via te un equipament correcte tot i que dur algun Alien ens fara anar mes relaxats. L'unica pega d'equipament es el poc encert en la situacio de les reunions, tota la resta es una escalada de gaudiment i poca preocupacio.

Els trams centrals de la ruta que son mes exigents, els hi cedim amb gust a Mohawk, que per alguna cossa, ell es el bo. Bonics passatges cada cop mes verticals i finets que van reseguint lleus fisures verticals i cantells petits que ens van deixant molt bon sabor de boca.

La part superior la negocia Laura, comença per la superacio d'un curt sostre d'moviments força curiosos i d'aqui fins al final de la via trobarem els 2 millors llargs, placa mantinguda i força vertical, aquest cop molt generosa en la mida de les seves fissures diagonals. Tot i que a primer cop d'ull hia força aire entre expansions un cop et concentres i flueixes de l'escalada aquest detall passa a un discret segon pla.

En la part superior de la via, l'ambient sobre la vall es sublim, escalar gairebe a 2.500 metres d'alçada fa que en ple agost i al sol, la temperatura sigui força agradable. Poder ens va faltar l'empenta per tornar a rapelar i fer alguna de les altres dues vies d'aquesta desconeguda e interesant paret Pirinenca. Tot i aixis baixem cofois pel descobriment, l'escalada i la companyia.