**** Intrepida Sirena, 103m, V+, Punta Milà, L'Escala

dijous, 8 de setembre del 2011
Aquest estiu hem descobert llocs de bellesa increïble a cop de pala, les cales i penya-segats de la Costa Brava ens han obert les portes i han estat mes presents que mai gracies a les rutes de caiac que hem fet. El passat diumenge mentre fèiem la ruta Montgo-Medes-Montgo, m'apareix per sorpresa l'espectacular visió s'un superb desplom de canto increïble i generosament equipat amb químics. Es tracta de la "Intrepida Sirena", una via equipada l'estiu passat per escaladors locals. Parlo amb el que me ha llogat el caiac i em diu que si vinc abans de que tanqui la paradeta el cap de setmana següent em duu en Zodiac fins a peu de via. Dit i fet, nomes disposem de les tardes lliures i cap allà que enfilem. A en Grau aquest cop es fàcil convèncer-lo al dir-li que el portem a una via que no s'assembla a res del que ha escalat mai ( i ell ha escalat molt!). Curiosa la sensació de caminar amb les cordes penjant a l'esquena pel bell-mig d'una platja atestada de gent que ens miren com si ens haguéssim begut l'enteniment. Ens embarquem i compartint la Zodiac amb uns submarinistes, ben curiós tot plegat... uns buscant les profunditats i els altres les alçades i tots trobant la nostre felicitat.

Un cop davant l'objectiu, la paret imposa respecte, un imponent penyasegat de 100 metres sense treva de verticalitat o desplom i millor no pensar en res mes que no sigui sortir per dalt, això si... venir a la tarda ha estat un èxit, l'encaracio a l'est de la paret farà que escalem tota la via a l'ombra.. La mar esta un pel picada i fer el salt a la paret ja te cert punt d'emoció, riem al adonar-nos que cap de nosaltres no hem fet mai una aproximacio tant curta i plaentera. La via son 5 llargs un primer de 40 metres que faré jo i els altres mes curts se'ls reparteixen Laura i Grau, un parell per cada un.

Els primers metres son d'escalada molt curiosa: verticalitat i desploms es van alternant. Canto, canto i mes canto tota l'estona, els químics no estan tant aprop de com semblava des del mar, pero l'escalada et fa concentrar tant que es el darrer en que et fixes. Tot i resseguir un diedre a vegades no tens gaire clar quina es la línia correcta per on anar i l'inoxidable o els ponts de roca no els trobes gairebé fins que els tens davant els morros. La roca calcaria fa unes formes que semblen haver estat moldejades expressament per ser escalada, això si... sobretot en aquest primers metres mes propers al mar una fina pel•lícula de sal fa que el tacte no ens deixi fluir tot el que voldríem.

Poc abans de la primera reunió trobem potser el passatge mes fi de la via, una fina travessa a la dreta gairebé sense canto, on cal donar la talla. La vista des de la reunió es increïble, nomes veure com es separa la corda paret avall et fa adonar que no ha estat una falsa percepció anar tota l'estona amb l'esquena enrera. Veure als companys com intenten matar el desplom amb bicicletes i altres invents de boulder, em fa adonar que avui caldrà apretar de valent tot i el grau humà de la ressenya.

el dos llargs centrals son per Laura, ara la paret deixa de banda les insultants busties i progresarem enllaçant bavareses i fisures desplomades i fins i tot alguna placa! Aqui dalt l'ambient es brutal, ara sabem que es sentir-se gavina! inconscientment gastem mes cura del normal en les maniobres o xapatges, la mes minima errada fara que mai mes tornem a veure el que ens caigui paret avall.

L'idea inicial es enllaçar els dos seguents llargs, molt curts sobre el paper, pero fan una mica de volta i davant l'incertesa de fer curt de cintas, s'estima mes muntar on toca. Totes les reunions son autentics nius d'aligues de rocs penjats sobre el buit, pero suficientmment comodes per una cordada de tres persones. Al iniciar el tercer llarg trobem un passatge desplomat (com no..), pero aquest cop prou dificil d'encarar recte amunt i que la obliga a zigzagejar per la paret amb el darrer seguro ben lluny dels seus peus.

Tot i fer nomes un any que la via ha estat equipada amb quimics inox 310, es molt evident l'incipient oxidacio que aquets anclatjes estan començant a patir i poder no sigui l'aliatge mes adecuat en una via situada en aquest entorn tant corrosiu .

Els dos llargs de sortida son per en Grau que fa estona que te ganes de sentir en primera persona i de primer la roca i l'ambient. El quart llarg es increible! mai a la meva vida havia vist un IV+ que arribes a desplomar tant i tanta estona, comença primer per un espero i al poc marxa a buscar una inmensa placa, quan arribem a aquesta ens trobem que esta creuada per escandaloses fissures horitzontals que no veiem desde avall, pero que es traguen la ma sencera quan arribem a elles.

En Grau va tant euforic que no para ni a la reunio i segueix xalant bustia rere bustia cap el cim proper, ara cal mirar-se una mica la roca per no trobar-nos cap sorpresa desagradable. Quan no el veiem, escoltem volar pedres i crits, no entenem res... al final ens explica que s'ha trobat al mirador a gent tirant pedres per divertir-se, a nosaltres que estem a la paret cap problema, pero si estas en barca a peu de via, l'ensurt (per ser suaus) pot ser majuscul!

Els darrers metres de via, com no... son un desplom, pero aquest cop mes bestia encara, on cal ficar-se dintre una gran fissura i treure tot el cos a fora amb gran espectacularitat, sera la prova de foc pels nostres castigats avantbraços.

Resumint: espectacular i singular via, en un entorn idilic, d'escalada per gaudir al maxim, un grau un pel apretat tota ella al no donar treva la paret en cap moment, equipament correcte pero on cal escalar, nosaltres vam portar algun catxarro pero no els vam fer servir. Sense cap mena de dubte ha estat la via mes desplomada que hem escalat en lliure fins ara. Si podeu no la deixeu passar.

Si algu te intencio d'anar, millor faci una ullada al blog dels aperturistes amb dades practiques de com arribar i com sortir d'alla.