*** La Que Faltava, 100, 6a+ (V+/A1), la Falconera, Sant Llorenç del Munt

dilluns, 17 de setembre del 2012

En Llach diu que aquest és un país tan petit que des d'un turó ja es veu el veí i té tota la raó, perquè des de Montserrat Sant Llorenç es veu a tocar, però de tan aprop encara no hi hem escalat mai. Un primer intent frustrat fa més de deu anys i un parell d'excursions son tota la meva relació amb aquestes cingleres arrodonides. El motiu de tal oblit no és pas la indiferència, ni la seva fama de mala roca és la que ens fa enrere (tenim moral i som masoques confessos), a més ens encanta descobrir llocs nous i aquest ofereix prou racons per tenir-nos entretinguts jornades senceres.

Però... sempre hi ha un però i en aquest cas ha estat precisament la seva proximitat i el que comporta: sempre hi ha temps per anar-hi i llocs més llunyans per visitar, tant que a hores d'ara encara és terreny verge i al costat de casa. Els amics se'n fan creus i he de confessar que ho entenc! Ara que per ser sincers, fa temps que estem disposats a esmenar tan injustificada mancança deixant-nos temptar per una via de les més clàssiques de la Falconera, l'Estenalles, però unes simpàtiques abelles ens en mantenien allunyats. 

Aquesta primavera ens van arribar veus que el rusc havia estat abandonat, així que ja sense risc per la nostra integritat no tenim excusa per seguir postergant la visita. Tot i així hem deixat passar l'estiu abans de trobar el moment i com que tenim ganes de recuperar el temps perdut portem també la ressenya de la Que Faltava i així en tastem una de cada, una d'artificial i la de més anomenada per l'elegància del traçat. 

Però del dit al fet hi ha un tros i ja abans d'arribar al sòcol de peu de vies escoltem un brunzit ominós i sí, l'oïda no enganya! només cal aixecar la vista per veure el núvol d'abelles que traginen de nou a l'Estenalles. Forçat canvi de plans tan sols aterrar, així doncs haurem d'encarar en fred La Que Faltava i veient l'inici més val anar escalfant motors que el primer llarg comença donant guerra.

Arrencar de terra costa, els passos són fins i el primer bolt una mica alt, però la fissura que ve tot seguit no te'n passa ni una. Vertical per no dir desplomada, preses que brillen més del compte i seguros que et fan rumiar abans de donar el proper pas i jo tan sols amb tres aliens! Traça, enginy i adrenalina em permeten arribar a les plaques de dalt, on ja puc acerar on més pica i escarrassar-me en aquest còdol petit quan la paret et dóna aire.

Arribo a la reunió enyorant l'evidència del conglomerat montserratí, però encuriosida per seguir descobrint les peculiaritats d'aquesta roca familiar i desconeguda alhora. L'arribada d'en Josep interromp el curs de les meves divagacions, poc material li puc passar doncs ja el du tot a l'arnés, així que en no res està embarcat en una aèria travessa en busca del millor pas per superar uns bombaments que semblen ser marca de la casa en aquesta paret.

Per ajudar-se té còdols de totes les mides, però més arrodonits del que els nostres dits voldrien per aferrar-s'hi amb plena seguretat. No s'hi entreté a buscar i no cal rumiar molt per encertar el per què. La verticalitat mana i no permet masses floritures si vols que la pila no s'acabi abans d'hora.

La matriu de roca és d'allò més compacte i els forats minsos, així que l'equilibri hi té un paper important en aquest joc que ens hem empescat. Em toca moure fitxa, així que deixo per en Josep l'enrenou de les cordes mentre hem concentro en el silenci de la paret que poques pistes dóna.

Costa endevinar quin serà el cantell bo i per davant panxes i baumes que no fan més que incrementar la sensació de buit als peus. M'agrada, la paret té caràcter i no és tímida per ensenyar-lo! Tot i així, aquest conglomerat em fa ser cauta ja que no s'assembla a cap dels que he conegut i em cal barallar-me amb cada pas per tenir èxit en l'empeny.

Poc a poc descobreixo una combinació de finesa i potència que no triga a sortir efecte doncs el terra cada cop és més lluny. Enrere queda també una vetusta tirolina que tot i mantenir l'originalitat de la idea fa temps que ha deixat de complir la seva funció.

Queda tan sols una tirada, però les acrobàcies no han acabat pas i la paret abans d'ajeure's es reserva un vertiginós flanqueig perquè a aquestes alçades no quedaria bé que l'ambient decaigui. Així doncs manté el pols fins el final i nosaltres encantats perquè hi ha espectacle fins abaixar el teló.

Missió complerta, ja tenim la nostra primera via a Sant Llorenç i, tot i que ha estat intensa, encara estem lluny de ser redimits. Abans hem de complir la penitència que no és altra que purgar la recança de no haver-hi fet pelegrinatge abans. Però hem aprés la lliçó i com a bons devots prometem tornar-hi a no tardar!