ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Buriles Rojos, 140m, V+, la Panxa del Bisbe, Sant Benet, Montserrat

dimecres, 17 d'octubre del 2012


El privilegi de les escalades tardanes està arribant a la seva fi, el calendari mana i els dies cada cop són més curts, així que aquesta serà la darrera escapada abans no canviïn l'hora i hagi d'amollar-me als capvespres rogencs de la tardor. Són més les ganes que el temps de llum del que disposem, però la muntanya màgica té un ventall prou ampli per satisfer gairebé a mida les necessitats de l'escalador més impenitent.


Fa dies que rutlla per aquest món virtual la ressenya de la Buriles Rojos i deixant de banda la polèmica de retro-equipament, rentat de cara massa exhaustiu o com li vulgueu dir, fa prou bona pinta per fer-li un tast. Haig de confessar que la Panxa del Bisbe sempre m'ha resultat simpàtica, tot i així tan sols hi he fet un únic i frustrat intent ja fa un grapat d'anys.


Està tan a prop de tot que sempre hi ha temps per anar-hi, però les ganes sempre es queden en futures intencions, així que aquesta tarda decideixo concedir-li dedicació exclusiva i no permetré que cap altra via s'interposi en la meva decisió. La Montse em deixa fer amb les meves disquisicions, ella el que té són ganes d'escalar i la Panxa li resulta prou atractiva per no haver de buscar cap altra raó.




Ja que em dóna el gust li deixo escollir els llargs i no dubta en demanar-se el primer que ja fa dies que no s'enfila i se'n deleix. Bona tria, curt, però intens, té uns passets que concentren finesa i equilibri sobre uns còdols de la mida justa per confiar-s'hi.


Els burins reconvertits en bolts pintats de roig marquen el camí. Malgrat mantenir-ne el color, han proliferat així que el nom de la via és manté, però no així el tarannà que se'n ressenteix a favor d'un menor compromís. Com a mínim la polèmica ha servit perquè la via surti de l'oblit, així que deixo les reflexions per més tard i dedico la meva atenció a la segona tirada.



Força més llarga que l'anterior i netament més vertical, té el favor d'uns cantells i bústies tan contundents que fan que l'escalada flueixi lleugera. Em permeto el luxe de recrear-me amb la textura d'aquest rocam que juga amb formes i colors oferint-nos un ventall de presses capaç de fer les delícies del més llepafils i arribats ja al punt àlgid de la panxa, tan sols resta un suau declivi fins la testa del prelat.




Així doncs, el enrere queden les tibantors del perfil del golafre i per davant la lluïssor arrodonida d'unes formes cada cop més amables. Pany extens on tots els cantells són bons i les passes certes que s'asserena en un cim que li roba els colors al capvespre.


Cim ample i tranquil que convida a la contemplació. Però no es moment de deixar-se contagiar per la seva parsimònia i no per falta de gust per la meditació, sinó de temps. Víctimes dels designis del món modern cedim al dictat del rellotge i ens acomiadem de la màgia d'aquests monòlits capaços d'allunyar-nos de la rutina. 


2 comentaris:

molimolano ha dit...

Montserrat et brinda amb unes tardes fenomenals i si la companyia és bona ja és l'hòstia!

josep i laura ha dit...

Montse,
llàstima que amb el canvi d'hora haurem d'esperar per permetre'ns noves alegries verticals tardanes!
De totes formes, aquesta va ser una escalada summament plaent, bona manera de cloure la temporada jejeje

Salut, tàpia i vies!