*** Cochise, 90m, V+/Ae, Roca Ponent i G.E.M., 150m, 6a+, Roca Gris, Montserrat

divendres, 14 de setembre de 2012

Montserrat, quants dies feia que no em plantava al peu de les seves parets, masses se'ns dubte! Les boires, que fa un parell de jornades que embolcallen la muntanya, avui tampoc volen afluixar el seu parany i cansats d'esperar desistim, per elles la supèrbia de de la cara nord i per nosaltres el solell del vessant sud. Bé, això és el que pensem, perquè només tombar pel coll del Bruc veiem com Agulles continua dins aquest núvol que ho fa tot màgic, però ingrat d'escalar.

Seguim carretera avall i a l'alçada de Vinya Nova per fi comencem a veure-li color al tema. L'únic problema és que anàvem tant convençuts del bon temps promès que només duem informació de la via que volíem escalar i que ara per ara resta dins la mullena del vessant oposat.

Mister M com a bon escalador sempre du la carpeta de les ressenyes perdudes, aquelles que un dia escalaràs, però a les que mai vas i al final acaben donant voltes eternament per dins la furgo. Avui, però, un croquis rebregat amb un parell de línies mal traçades es converteix en font d'inspiració i com que cap dels dos ha estat a la Roca de Ponent ja tenim pla.

Arribar a peu de via ens costa alguna que altra esgarrinxada, doncs no encertem el camí i acabem amb el clàssic bosc a través que aquí sol ser amb punxes incorporades. De la via no en sabem ni el nom ni el grau, només el nom d'un dels aperturistes, Escofet, però per nosaltres això ja és prou garantia. 

Començo jo i com sempre el pany és més vertical del que sembla des del terra, però llevat de relleixos una mica terrosos trobar la reunió no té més complicació que parar una mica d'atenció. La segona tirada, però ja fa una altra pinta, s'endevina amb plus afegit i l'encertem. Dreta i passos tan poc evidents com el seu traçat fa que acabem els dos penjats d'una reunió que no sabem d'on ha sortit i que no coincideix en res amb l'exigu croquis que portem.

No li trobem cap lògica, així que ràpel i avall, que volem tastar la via que té l'Indi a l'altre extrem del pany. D'aquesta tampoc en sabem ni el grau ni el nom, però és fàcil de trobar i més de seguir. Generosa en bolts, la primera tirada és un artificial que no cal dir que Mister M escala gairebé integre en lliure i les altres dues tirades bona roca i algun que altre pas més picant, sempre molt ben protegit.

Escalada sense complicacions, per gaudir cosa que evidentment fem. Com que la via no arriba al cim de l'agulla, però des de la darrera reunió tenim la Vendetta a tocar improvisem un curt ràpel per arribar-hi i que així Mister M pugui gaudir amb la darrera tirada. Meravella de còdols amb els que enganyar al buit que s'obre sota els peus, perquè que la paret desploma no és una impressió sinó un fet que constates des de la primera tibada.

 

No faré menció de l'estil emprat per cadascú, però que no us porti a errada, el meu difereix notablement de l'elegància del meu company, essent clarament més rústec. Un ràpel absolutament vertiginós i un segon més breu ens deixen de nou a peu de paret amb prou temps i ganes d'intentar-ne una altra.

Per aquest segon round decidim canviar de paret i anar a la veïna Roca Gris, ja que com un flaix m'ha vingut al cap una via també de l'Escofet que discorre al costat de la Urquiza-Olmo. Des que vaig veure com l'obrien que m'ha quedat la curiositat d'anar-hi, però poc que hi havia pensat més fins ara. De la ressenya poca cosa recordo, però de ben segur que serà fàcil de trobar i sinó vaig errada no hi calia material.

Dit i fet i com que la millor manera de resoldre els dubtes és escalar-la a això vaig, a veure que ens depara aquest nou itinerari. I el que trobem és roca excel·lent, plaques magnífiques, una fissura mantinguda de dalt a baix, deliciosa i incòmode a parts iguals, un parell de panxes que posen la pila a prova i uns flanquejos que arrodoneixen l'ambient de la via.

Em sembla que no cal dir que ens ha agradat més del que esperàvem, o potser és precisament per això, perquè no en sabíem res que ha resultat més grata encara. En vista del resultat donem la jornada per ben aprofitada i en no res som als ràpels de baixada. 

Són vells coneguts, no sé quants cops hauré esperat a les seves repises a que la corda quedi lliure i retrobar-los em desperta la nostàlgia dels primers temps quan era fàcil que qualsevol escalada, per senzilla que fos, prengués caràcter de gran gesta. Avui no és el cas, l'aventura ha estat domesticada, però no per això ha estat menys plaent aquesta jornada als Pollegons!

Incís, com que soc curiosa de mena no podia estar-me de saber-ne de les vies escalades i gairebé en trec l'aigua clara. La via de la Roca Gris no té cap misteri, és la GEM i la primera via que vam intentar a la Roca Ponent és la Capricornio. Però, pel que fa a la via de l'Indi, deixant de banda el nom, Cochise, he estat incapaç de trobar-ne la ressenya així que si algú sap dir-me'n quelcom mil gràcies per endavant!