Alfa Centauro + Platinium, 525m, Vº/A1, Cinglera dels Esplovins, Oliana

dijous, 4 d'octubre del 2012

Fa anys, molts anys abans que experimentes que era el buit. Recordo quan anava de visita a casa del meu amic Raul, alla a la seva habitació, en mig del desori mes absolut, dos imatges destacaven per sobre de la resta, un poster publicitari crec que de "L'Sportiva" on es veia l'espero Walker a les Grandes Jorasses en tota la seva esplendor i al seu costat una fotografia casolana  amb en Raul i l'Oscar que a llavors poder no teniem ni la majoria d'edat legal (no tenien edat per beure, pero si per ficar-se en una paret de 500 mts), amb dos chubasquerus de colors llampants envoltats de la foscor mes absoluta i cascant-se un bivac enmig de la paret d'Esplovins amb les seves cares repartides a parts iguals entre l'incertessa de si aconseguirien en-sortir-se i per l'altre banda la satisfacció de sentir-se grans i escaladors. Fa anys, molts anys abans que experimentes que era el buit ja m'havien parlat de la gran aventura que suposava escalar l'Alfa-Centauro, una de les vies mes llargues de casa nostre, de recorregut incert, equipament escas i graduació apretada. Poder al meu subconscient ha pesat molt les histories que em va explicar en Raul de la seva aventura a aquesta via i segurament fins ara la tenia un pel mitificada.

Res millor per deixar de creure en els mites que enfrontar-se a ells amb prudència i respecte. Ara la tardor no son les millors dates per encarar una via de mes de 500 metres d'aventura assegurada i teniem clar que l'unica opcio que teniem era anar a tota castanya per la paret i allargar al maxim les tirades. Primer contratemps: perdem gairebe una hora buscant on dimonis comença la via. portem 5 ressenyes diferents i cap d'elles coincideix amb les altres, ni en l'entrada ni en els primers llargs, per si fos poc al costat de la EDER s'intueix la paraula "alfa" i que de ben segur ha induit a molta gent a començar pel lloc erroni. El sentit comu ens diu que cal resseguir l'aresta que fa el canvi de paret i que esta uns 30 metres a la dreta de la EDER, anem a buscar el punt feble per un petit pi i seguim en tot moment la lògica mes facil que ens dibuixi la paret.

La primera reunio em  toca improvitzar-la i poca estona mes tard m'adono que me he quedat a pocs metres d'on calia arribar. Laura encara el segon llarg per l'altre vessant de l'espero, aqui uns quants pitons al bellmig d'un marcat diedre li diuen que va pel cami correcte i ara ja toca escalar de veritat.

Tercer llarg totalment en travessa, amb bones vistes i millors ambient sota els peus, equipament escadusser  i  un A0 sobre un buril d'època que li queden 4 telenotícies i que quan no hi sigui riurem... estic tant concentrat en  protegir mínimament la travessa que no m'adono que he acaronat la reunio que buscava amb el casc i he seguit fent una llarga, expo e inutil flanqueig fins a enlloc, per acabar muntant un "tinglao" de fortuna amb la conseqüent coletilla "simpàtica" que tant ens agrada escoltar...  -puja, pero no caiguis-

Laura retorna a la linea correcta i es fa creus com he pogut passar a tocar de la reunio sense veure-la i en canvi he optat per navegar per terreny cutre, cutre... El grau el trobem apretat, l'equipament es escas i no sempre podem protegir tot el que voldriem. El cinque llarg, ens acaba per minar la moral, segons la ressenya d'en Soldevila, que fins ara ens la que ens va orientant millor, li dona a aquesta tirada una dificultat amable de IVº grau, docs be... he d'acabar pasant en A1.

Un cop a la primera feixa, busquem amb urgència la primera ombra que trobem i arribem a la conclusio que avui no estem escalant amb prou fluïdesa i l'horari comença a anar massa just com per sortir avui per dalt. I aquesta nit, si o si cal estar a casa i ens fa molta mandra voler emular les mítiques aventures de joventut dels  nostres amics . Escollim l'opció directa i baixem en tres llargs rapels de pitons, tot el que hem escalat durant el mati. Tornarem a la primavera, la via s'ho val, pero cal estar a l'alçada.