dilluns, 24 de setembre del 2012
Avui no tenim temps per carajades com els darrers dies, al migdia hem d'estar a casa i toca aproximació minima i exitosa. L'escollides son les parets de Camarasa. Just on el Segre i la Noguera-Pallaresa creen l'aiguabarreig, una passarel·la metal.lica aixecada uns metres sobre l'aigua donen un acces regalat a les parets mes clàssiques d'aquestes contrades. L'hivern passat ja vam venir fins aqui amb aquesta mateixa via al cap, pero un fred glacial, unit al molest vent que baixava congost avall ens va fer enrrere sense tant sols provar-ho.
El primer llarg es per mister M, que no li afecta com a nosaltres escalar a aquestes hores tant matineres, pero ben mirat tant es... la son marxa de cop quan ens toca apretar en les seves generoses fissures. Tota la via la trobem molt ben equipada, pero portar algun Alien i alguna peça mitjana no ens fara pas nosa per anar mes segurs. La roca a diferencia del que podia semblar a peu de via es força bona i poc sobada. I el que mes crida l'atenció es el gran ambient que hi ha nomes aixecar-nos del terra, segurament estar sobre el panta amb el terra de la passarel·la que deixa entreveure les seves plàcides aigues sota els nostres peus ajuda i molt.
Tot i ser una de les vies amb mes solera d'aquestes parets, creiem que es repeteix poc i la culpa la te el seu estètic sostre per on comencem la segona tirada, un gran liu pels frikis i massa generos pels clàssics ..., una passejada sobre el buit a traves d'un llarg sostre equipat paternalment o al menys en el seu tram mes horitzontal, la sortida del sostre i canviar els pedals per lliure es un altre historia, sobre tot quan veiem que ben amagat esta el bolt que tant trobaven a faltar per decidir-nos d'anar amunt....
El tercer llarg tot i la seva visio "matojera" i de recorregut poc clar, un cop et poses per feina es un gaudiment constant, ben equipat, bona roca i les regletes justes per anar guanyant metre a metre la paret sense parar de gaudir, amb una travessa força espectacular per arribar al final.
Els dos darrers llargs corren a carreg de Laura, comença pedalejant per un petit desplom farcit de forats, i despres en una nova travessa guanyar una nova reunio. La via va serpentejant buscant les debilitats de la paret, pero a la que estem una mica amunt l'ambient es superb i veure alguna cordada veina tot un digne espectacle.
El pastis s'acaba, un parell de passatges on cal apretar i gaudir a parts iguals i en no res som al final de via amb un sonrriure d'ample a ample. cap dels 3 mai ha escalat aquesta paret i pensem que el millor i mes rapid es rapelar avall i crasso error! millor acabar de sortir i baixar caminant per l'esquerra còmodament Tot i aixis, l'objectiu d'estar a casa a l'hora màxima acordada ho salvem sobre la campana i donem per molt ben aprofitat el dia. Via un pel oblidada pero molt recomanable i on el grau de la ressenya original esta durillu.
3 comentaris:
Ep companys! Nosaltres estàvem a la Quique-Garreta. A la foto surt el Jaume! ;)
Renoi, es veu una via potent! no la coneixia, finalmwent m'hauré de comprar la guia de Lleida! deu sortir allà la via no? enhorabona parella.
Ivan, ja li he fet arribar al teu company alguna foto de la vostre escalada, realment sembla posat expresament per fer fotos aquell Puro alla palplantat.
Jaume, la via sense ser dificil, tampoc es una passejada (al nostre nivell...). No tenim cap guia d'escalada de Lleida, la vam treure del bar de St Llorenç, cada cop que paravem per alla ens la miravem encuriosits, fins que al final ens hem decidit passar del paper a la paret.
Bones escalades!
Publica un comentari a l'entrada