ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Cistus Albidus, 470m, 6a, Paret d'Aragó, Montrebei

dimarts, 2 d'octubre del 2012


Cistus albidus, l'estepa blanca, quin nom tan dolç per aquest arbust de fulles de cotó i cistella de flors que s'entossudeix a perseverar a les feixes d'aquesta paret eixuta. Avui, convertits en botànics novells, estem decidits a seguir-li el rastre per veure si té la gentilesa de fer acte de presència en la via a la que dóna nom.



De nou la matinada acompanya les nostres passes en busca del recer de la muralla, en la que dues simples lletres en són porta d'entrada. Aquest cop duem l'equipatge complert. Ferralla, ressenya, gats, molta aigua, cordes i poc abric és tot el que necessitem per enfilar aquest pedestal immens on la verticalitat no perdona i encara menys enganya.


En sabem l'inici i també el final, una barrera de sostres que promet meravelles pels qui gustin de les acrobàcies i pel mig molta feina a fer per destriar-ne el camí. Així que ullada breu al full de ruta que avui sí que no hem extraviat i a treballar. En Josep és l'afortunat que enceta la travessia.


Les dues primeres tirades, malgrat que senzilles, són clar reflex del tarannà ferreny que impera per aquestes contrades. Però no cal amoïnar-se que la clau de pas més simple no pot ser, si ets delicat amb la roca, ferm en el pas i certer col·locant seguros la resta ve sol, tot i que un plus de confiança sempre ajuda a anar amunt.



Al tercer llarg la via ja comença a ensenyar les dents i li cedim gustosos el torn a Mister M que com sempre no té res a objectar i menys quan la cosa sembla que es posa interessant. L'itinerari té certa lògica i malgrat que d'entrada sembli rebuscat es dóna traça a trobar el pany més ben assortit de fissures i cantells, no sempre tan ferms com ens permetem suposar, pels que enganyar l'altivesa de la muralla. Feina de formigues a la que ens apliquem amb diligència i ganes, perquè la línia recta no sembla formar part d'aquest traçat i sí uns flanquejos que ens permeten el goig continuo del buit als peus i uns pèndols a tenir en compte. 



Emoció garantida per tots els membres de la cordada que manté la guàrdia alta i els dits lleugers, a més no cal patir perquè si la tensió decau en algun moment les reunions són el recordatori perfecte de la nostra insignificança en aquest marc excels.



Però la via té passatges tan bons que es fa perdonar totes les incomoditats, ensurts i apretades amb que ens obsequià desvergonyida. Sempre hi ha la bústia amagada, la fissura perfecta o cantell salvador que en el darrer moment converteixen el sostre, travessa o mur en un exercici d'equilibri que ens retorna la lleugeresa perduda.




Estem amunt, força amunt ja, a la gran feixa que recorre la part alta de la paret i la grandesa de l'entorn és un impacte directe als sentits que amenaça amb subjugar-nos amb la serenitat de la seva bellesa. Malgrat ens pesi ens neguem la gràcia de la contemplació, no és moment de repòs encara, doncs un encanteri més poderós cobra forma sobre els nostres caps.



Forma i color, una barrera de sostres pintats d'ocre que pren tons furibunds mentre interromp el blau del cel negant-nos el pas de forma ferotge. Sense recança ens acomiadem de la familiaritat del gris i ens llencem de ple a l'aventura d'aquest rocam on tot és incert, fràgil i tan precari com les travesses a les que ens veiem abocats per soscavar la rotunditat d'aquests sostres que no donen treva.



Ambientaso i no és una mera paraula, és una realitat que s'aferra a la boca de l'estomac i fa dens l'infinit espai que fuig sota els nostres peus. Levitar, això és el que intento, ser el més lleugera possible en aquests flanquejos de funambulistes sense red. La roca és l'únic element sòlid, la resta aire i una sensació de vertigen que em té absolutament fascinada!



Però la llarga travessa dóna fruits i ens condueix a l'única escletxa que trenca la rotunditat d'aquests sostres impertèrrits. Fugim per ella, però abans de trepitjar la fermesa de la carena ens veiem abocats a una darrera tanda d'acrobàcies no exempta de certa curiositat botànica, punt i final perfecte per aquesta via de traçat audaç.



De nou l'horitzó recobra el seu perfil habitual i els voltors recuperen la pau als seus dominis, avui ja els hem destorbat prou. Avancem lleugers pel camí que voreja el fil de la paret amb la màgia de Montrebei encara impresa a la retina i una sensació d'aventura que no decau. Per més que la civilització sigui cada cop més aprop del congost l'ímpetu salvatge de les seves parets manté integre el plaer indòmit d'escalar-hi. 


És aquesta la mateixa força amb que s'arrela el cistus albidus a les feixes de la via. L'estiu inclement li ha robat el color, però no la tenacitat amb que espera les pluges que li tornaran l'alegria del seu nom. 



5 comentaris:

en Girbén ha dit...

Traslladem-nos a l'any 1983 -quan Montrebei era un confí de promissió absoluta-, i imaginem la retòrica amb la que el Lalu (el Jordi) aconseguí imposar l'impossible "Cistus àlbidus" a nominar la nova primera:
Emilio, te das cuent... En "albidus" está casi entero tu Albir.
Naturalment, això són suposicions sense altre fonament que la meva intriga pel bateig de les noves vies. I mira si hi ha un bon repartiment entre els noms gloriosos i els vergonyants....

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona! es veu una via molt interessant, bona foto la de les boires matineres.

josep i laura ha dit...

Girbén,
la imaginació és una gran eina i utilitzada amb enginy dóna fruits sorprenents. En aquest cas ha estat capaç de trobar arguments incontestables per explicar allò que només els seus autors coneixen. Gran és el camp de les suposicions i bones les estones que ens hi fa passar!

merci Jaume,
la via és interessant i vibrant, el que està clar és que Montrebei mai deixa indiferent!

albertganxets ha dit...

Delicios relat
en consonancia amb LA paret

josep i laura ha dit...

Merci Albert,
de moment per mi escalar a Montrebei és anar un pas més enllà i evidentment sempre en majúscules, com LA paret!!!