ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Boi-Roca, 140m, Vº/Ae, L'Elefant, St Benet, Montserrat

dissabte, 6 d'octubre del 2012
Avui ens sentim com naufrags dalt aquest immens vaixell anomenat Montserrat, un mar de boires baixes ho tapa tot deixant nomes algun illot en forma de punxeguts cims que cerquen amb delit els calids raigs de sol que gaudim des de la muntanya magica. L'unic que aconseguim pujant l'Elefant per les magnifiques plaques de la cara nord es voler tastar mes i mes meravelles d'aquest esvelt monolit.


Magnifica placa amb codol amb denominacio d'origen 100%  Montserrati. Una amplia i suau rampa que poc a poc, gairebe sense adonar-nos, es va redreçant mes i mes fins posar-se totalment vertical, resseguint l'incofossible perfil d'aquest caprici geologic d'encertat nom, la Trompa de l'Elefant.





Avui durant tot el dia hi hem vist enfilades cordades. Ben logic tractant-se d'una gran classica de tota la vida i que fa poc ha tingut un bon rentat de cara. Si la memoria no em falla, crec que es la primera via vertical de debo que vaig fer a Montserrat ja fa uns anyets... i encara ara tinc ben viva aquella imatge del que vaig experimentar penjant tot el meu pes fent A0s, tibant d'uns cordills de sabates d'un sospitos color blanc de tan gastats com estaven pel sol i aquests cordinets nuats a uns caps de buril antics, rovellats i molt sospitosos. Certament a la via li tocava una restauracio, pero trobo que pel cami ha quedat part de la seva particular esencia i mes veient aquestes dues expansions, separades per gairebe mig segle de vida i per uns quants/bastants mil.limetres d'acer que fan que abans la gossadia fos el sol fet de pujar i avui, en canvi, ha esdevingut en la gairebe obligatorietat de tibar sense agafar-se a res sense amoinar-nos el mes minim en les consequencies en cas d'errada.



Davant nostre una cordada pare/fill, l'adult tibant i passant com si res el mur vertical, el fill d'13 anys darrera d'ell patint  per guanyar metre a metre al llarg, mentres el pare amb bones paraules el motivava d'anar amunt, pero sobre tot encarrilant-lo pel costat "friky" de l'escalada:
 -mira d'escalar i res d'agafar-se a les cintes-
Per sota tenim una cordada de jovenets i per algun d'ells la seva primera via llarga, sobta veure com la seva unica preocupacio era que, si tot eren parabolts, calia encadenar el llarg.




Ben mirat, avui els "raros" erem nosaltres penjats amb els pedals de cada xapa que ens sortia al pas.  No es cap critica, mes aviat es enveja sana. El cim i la via son comuns per tots i ens igualen, pero cada un te la seva manera de fer, les seves limitacions i motivacions. Per segon cop dalt de L'Elefant, gaudint de les amplies vistes i com les mutiples cordades que avui ens hem reunit a St. Benet, donen color a aquestes increibles agulles 

 darrer llarg de l'espero magic a la Prenyada

 sostre de la GEEB a la cadireta del diable

 cim de la Momia 1

cim de la Momia 2
 cim de la Momia 3

Friki al contrafort de la Momia

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Les noves generacions pugen apretant fort, ara, no els hi treguis els parabolts, al menys a la majoria, que llavors no contínuen...jo vaig ser un d'ells i poc a poc estic aconseguint curar-me de la parabolitis i estic disfrutant molt...

josep i laura ha dit...

Jaume, els joves pugen ben fort. Vull pensar que hi ha de tot, fins i tot alguns saben combinar prou be la gimnasia amb el compromis. En el fons fan una mica d'enveja.

Bones escalades i abrigeu-vos!