dissabte, 5 de maig del 2012
De nou cap al poblet oblidat en el temps de Rubies, tot ell encinglat, solitari i des de fa relativament poc rescatat del seu oblit gracies a les seves amables parets tant de moda en els darrers temps, avui sera diferent, ja nomes arribar ens costa trobar un forat per aparcar, uns simpatics escaladors de Ponent han pres posiscions tot el cap de setmana amb l'idea de una filmacio a la David Duesaigues. Vilanova esta a petar d'escaladors, mes ben dit un centenar llarg d'escaladores vingudes de tot arreu en la seva tradicional quedada anual. Xavi i jo que em estat oblidats per les nostres cordades habituals, optem per unir forçes i marxar una mica lluny de la massificacio d'estrogens femenins. Per en Xavi tot i haver escalat a gairebe tot arreu, aquest tros de paret encara no la coneixia. Doncs unim forçes i ens dirigim cap a la via que te merescuda fama de ser la mes maca de la paret, La Guineu Lliure. Una cordada amiga seva ens acompanya en l'aproximacio i ens fara companyia en una via paralela.
Sens dubte el llarg estrella de la via es el primer, un llarg diedre fissurat a equipar, tot i el seu grau assequible, cal donar la talla i escalar amb cap si no volem patir mes del compte, nomes sortim del terra, trobem un pito a canyo! i d'aqui fins a la reunio res de res, fissura de mida mitjana on ens entraran a caldo del C1 al C3, un cop passat l'inici de la bavaresa poc a poc, la dificultat va minvant per acabar gaudint a fons aquest llarg. El tasco que haviem vist fa uns messos a mig diedre ja no hi es.
Segona tirada de navegar, saber llegir el terreny i no voler correr, i si ho fem aixi ho gauudirem de valent, ara al aixecar la vista, trobem força xapes i claus, pero on cal escalar entre ells. L'arribada a la reunio es un pel indefinida i cal parar atencio.
Segons la resenya el pas clau de la via es a l'inici del tercer llarg, tot i que crec que sortir en fred en aquell diedre tant fisic a protegir del primer llarg, es fa mes dur. Tercera tirada d'anar sense presses a buscar el recorregut mes logic i que no es precisament la linea recta. Aqui trobem un parell d'aseegurances una mica a desma que ens faran patir una mica, pero tant punt pasem un curt passatge desplomat, nomes ens queda seguir per l'inefable feixa fins la R3.
Quarta tirada magnifica sobre excel.lent roca de continuitat pel caracteristic rocam de regleta horitzontal tant frecuent a aquestes contrades, llarg mes suau que els anteriors pero on cal tenir traça en l'autoproteccio. Ara arriba el moment mes dur de la via, obrir el rovellat pot de neules artesanes, al final ens ensortim i no podem deixar de plasmar a la seva llibreta el nostre bon estat d'anim al arribar aqui, "via preciosa i molt encertada, amb l'equipament al dente, enhorabona!" nomes ens falta un curt mur final per poder gaudir de les generoses vistes sobre el Pallars i tot el Prepirineu que ens rep ben vestit de blanc
5 comentaris:
no se us escapa ni una sola paret bandarres!
un lloc preciós aquest peladet de rúbies, farcidet de boniques clàssiques modernes
records
... he estat només una vegada a Rubies i ... una meravella !!! Disfruteu a tope parella !!!
Bona via! veig que no heu tardat en tornar-hi, a Rúbies. El lloc val la pena. Sembla que aquesta vegada hi havia més genteta. Salut!
A aquests homes no se'ls pot deixar sols, s'eesveren i fan dues vies. Fins aviat campió!
Albert, qui va a parlar..., el major depredador de roca verge de casa nostre!
Jaume, un lloc ideal per curtirse i sonmiar en projectes de mes entitat.
Xavi, quan marxavem amb tu tenia molt clar que no trigaria a fer una visita, el que no pensava que fos tant aviat i productiu.
Montse, ja que les Pubilles estaveu donat el "callo" nosaltres no podiem baixar amb les mans buides.
Salut, tapia i Peladet!
Publica un comentari a l'entrada