ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Peque Mantecas, 160m, V+/A1 (6a+), Roca Alta, Vilanova de Meià

dissabte, 5 de maig del 2012 


Hi ha vegades que no hi ha un sol motiu per anar a una via, sinó un munt de petites casualitats (per ser exactes, en aquest cas n'han estat tres) que t'hi acaben portant. Podríem dir que aquesta ha estat l'avinentesa que m'ha permès gaudir d'un itinerari sobrerament reeixit i en el que cal treballar per sortir-ne per dalt, la Peque Mantecas. No puc evitar pensar que el nom no li fa justícia, perquè el darrer que faries és relacionar-ho amb una escalada tan airosa. La primera fissura té un magnetisme que t'atrapa amb tota la força que es pot desprendre d'una línia que de tan simple esdevé un únic angle recte d'una exactitud que et deixa sense arguments per no escalar-lo. 



I això és el que fa la cordada que ens precedeix, posar-hi gust i ganes i falta que fan, atesa la seva verticalitat inclement que no enganya ni la motivació més sincera. Però lluny de queixar-me els observo embadalida, perquè precisament una foto d'aquesta tirada (casualitat nº1) és la que m'ha portat a peu de via, carregant tota la ferralla de la que disposo a l'arnés per tal de treure'n l'entrellat.



Els primers metres ja t'avisen de que va el tema, cantells escandalosos, tibades contundents i imaginació per guarnir la fissura de la que sobresurten alegres pitons dels que millor no saber-ne l'edat. Vinc mentalitzada, en Josep, que ja l'havia escalat fa un parell d'anys, a part de recomanar-me-la fervorosament (aquí tenim la casualitat nº2), m'ha posat sobre avís: tan és si la fas en lliure o en artificial, cal dedicació i pols ferm. 


No cal dir que l'opció dels pedals i esmerçar-me a equipar tan noble escletxa és la que fa més s'adiu al meu instint clàssic, una manera com un altra per dir que no tinc prou grau o confiança per llençar-m'hi en lliure. On no hi ha dubtes és en la bellesa del llarg, parella a la seva dificultat i prou torbadora per deixar-te espremut a la par que absort amb la solidesa acerada del seu traç. 



És el torn de les companyes i la recompensa a la seva paciència amb les meves filigranes maldestres és tastar sense restriccions el que aquests cantells incisius són capaços d'oferir. I dono fe que ho aprofiten, gaudint i patint fins el darrer metre de tanta verticalitat! 


Esther i Montse, incautes víctimes del meu entusiasme a les que no els hi he donat opció a rèplica quan hem proposaren de fer cordada femenina en la desena trobada de Pubilles Escaladores. Perquè com haureu endevinat aquesta és la tercera casualitat que ha materialitzat la fissura dels meus neguits. 



Satisfet el meu anhel ja tan sols queda algo tan simple com seguir escalant amatents al que la paret encara ens pot oferir i que és molt. Des de roca, no bona, sinó excel·lent fins unes panxes de rotunditat perfecta i cop de gas ineludible que s'alternen amb plaques on és un plaer navegar fins a diedres tan angulosos com seductors. 




El camí a seguir és gairebé net, cal anar equipant i fent via, però hi ha trams en els que no pots menys que recrear-t'hi. La quarta tirada és un pany excels, vetllat per un desplom tan breu com rabiüt, però que es fa perdonar amb la placa exquisida que sustenta.




Una teranyina de fissures que corprèn pels seus contrastos, ja que la duresa dels passos topa amb un buit creixent que trasbalsa l'escalada donant-li una delicadesa impròpia feta d'aire i vent. I ja m'agrada que l'escalada sigui aèria, però aquesta volta ens obliga a resignar-nos a un company de viatge incòmode, un fred que malda per entorpir els dits.




Ara que la tasca no li resulta fàcil vista la meravella de cantells, bústies i regletes que alegren aquest mur de perfil sever, però que cedeixen dòcil davant el nostre convenciment. Ja tan sols queda una tirada, així que desdenyem el fred, que mossega igual malgrat la nostra fingida indiferència i esperem en la nostra improvisada atalaià mentre la Montse enllesteix el darrer desplom 



Superar-lo no és senzill, però a aquestes alçades de la via no ens ho esperàvem pas. Sense ser més atlètic que els anteriors sí que esdevé malparit, la presa esmunyedissa i les forces que ja van justes ens obliguen a tirar de recursos, és a dir d'estrep. 
  

No per això el pas té menys solera i us puc ben garantir que l'emoció és manté incòlume fins treure el nas per la carena on els nostres somriures fan ombra als núvols que traeixen el blau del cel. La feina està feta i en vista que la Roca Alta ens rep desganada, amb un fred gris que senyoreja impertinent, encetem la baixada que a Vilanova hi ha festa. Sambarinai!!!!



Per cert, no puc estar-me'n: per si l'escalada no hagués estat prou sorprenent per lo bona que és, aquest racó de món encara és capaç d'obligar a la curiositat a anar més enllà i fer un salt en el temps. 



3 comentaris:

molimolano ha dit...

Ai Laura, gràcies al teu instint clàssic van assaborir amb tranquil·litat el primer llarg, i la feina conjunta i il·lusió compartida va donar un resultat magnífic!

Anònim ha dit...

Hola Laura,

El nom de la via no te res a veure amb la dificultat de la mateixa... es una via dedicada al Peque i al Mantecas que van pedre la vida a l'aeri...

Fins aviat.

josep i laura ha dit...

Ei Montse,
gràcies a en Josep que va insistir en que hi anessim i em va convèncer. La resta va venir rodada, perquè només veure la fissura del primer llarg que t'entren ganes d'enfilar-t'hi!

No coneixia la història, m'han parlat molt de la via, però mai del per què del seu nom. Realment és una escalada fantàstica de la que qualsevol escalador n'estaria orgullós!

Salut, tàpia i bons amics!