ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Diedre Blanqueta, 130m, V+/A0 (6a), Pala Alta, Montroig

dimarts, 1 de maig del 2012


Aquest any la primavera fa honor a totes les dites i ens regala amb camps verds de blat i roig de poncelles que esclaten en colors lluents de tan nous com són. La terra és amarada d'aigua i respon ufana a les atencions del cel que es desfà en una pluja tendre i persistent infinitament ben rebuda per la gent de camp, però que obliga a fer mil filigranes als esforçats escaladors que es deleixen per parets assolellades on refer-se del fred de l'hivern. Aquest cop el periple comença abans de sortir de casa i encara no hem pujat a la furgo que ja hem canviat tres cops de destí, les parets d'Oliana regalimen aigua, per tant hauran d'esperar, Terradets no sembla fer millor pinta i els contraforts d'Ager són nevats. Descartades d'una tacada les vies que dúiem en ment, en un cop d'inspiració, rescato un vell projecte pendent, el Diedre Blanqueta.


El vam escalar fa deu anys llargs, ens hi va portar una amiga i recordo que em va costar lo que no està escrit sortir per dalt. Malgrat tot em va agradar prou per prometre'm tornar-hi quan pogués fer-lo de manera més digna. Casualment la ressenya apareix enmig de la confusió habitual de fotocòpies que corren per la furgo i ho considero un senyal de que ha arribat el moment de complir la prometença.


En vista que no se'ns acut un pla millor en Josep em deixa fer i no em cal res més per enfilar d'allò més convençuda el primer llarg de la via. Val a dir que les dues primeres tirades no són ben bé pel diedre, sinó que enfilen un primer sòcol de tacte estrany, però d'adherència contrastada i una varietat de passatges que donen fe de la imaginació dels aperturistes alhora de triar-ne el traçat.


Relleus arrodonits on el camí te'l marquen les fissures ja que et donen la pauta per equipar aquestes plaques sorrenques on tan aviat jugues amb l'equilibri com tibes de bústies agraïdes. Sense ser difícil, manté el punt just per donar prestància a l'escalada i vestir d'elegància uns passatges que van guanyant en ambient.


Arribats a aquest punt i complert el tràmit, ja som a punt per encarar el diedre que dóna nom a la via. Clarament definit per dues parets de tarannà diferent, esdevé un joc on el que dóna la clau són els canvis de color. Roig plaent, de cantell noble i contundent, vers gris osc, de tacte aquàtic i moviments calculats.




No ho recordava fàcil i no ha estar senzill, cal col·locar-se bé i tibar amb ganes per superar el breu desplom amb que ens obsequia el diedre, que de nou es torna tímid i es replega al fons de la paret, deixant aquest passatge aeri i atlètic com un miratge de verticalitat.


Però aquesta timidesa és enganyosa, perquè tot i recollit en si mateix continua essent de línies tan simples com exigents i no ens estalvia en acrobàcies per resoldre l'aparent senzillesa dels passos. 


Abocats de nou al vertigen del buit ens plantem a la darrera reunió i és moment de veure si la memòria no falla ja que aquest últim llarg el recordo més difícil que la resta i amb diferència. Així a primer cop d'ull promet, placa llisa i una fissura arquejada que dóna la pista de com encarar-ho.


Ara que una cosa és imaginar-se per on van els passos i l'altra dur-ho a la pràctica. Cal estirar-se, confiar en regletes i apretar, tenint com últim recurs un digne A0 per sortir-ne indemne i encarar el darrer tram que és pura meravella. 



Més diedre, com no, però absolutament aeri, deliciós i vibrant fins el darrer pas, tan perfecte que no es pot demanar més per posar el punt i final a una via que té ben guanyada la fama de ser la més clàssica del Montroig. 


Al cim no estem sols, ens acompanyen vent i núvols que de tanta gresca com fan ens obliguen a baixar corre-cuita cap al recer de les parets on no s'atreveixen a seguir amb la seva festa. Però aquí les distàncies són curtes i de camí em puc permetre divagar fent un salt en el temps, per constatar que la via és molt més elegant del que recordava, però més guerrera del que m'esperava, com sempre la paret et posa al teu lloc!