ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Cade, 600m, V+/Ae, Paret de les Bagasses, Terradets

dijous, 17 de maig del 2012


Terradets mai havia estat paret de la meva devoció i no és que li faltessin encants, perquè sis cents metres de tàpia i amb tan sols deu minuts d'aproximació no és per fer-li un lleig. Però, excepte l'Anglada-Guillamón cap de les altres dues vies, de tarannà clarament més esportiu i plaquero, que hi havia tastat m'havien fet el pes. Així doncs, anava quedant arraconada tot i ser un referent ineludible pels escaladors catalans.


Però la Cade és d'aquelles vies que no es poden deixar passar i, malgrat la mala fama de sobada, el traçat es mereix un deu per lògica i enginy. Per tant, a la que ens hem vist a l'alçada de la paret hem decidit carregar-nos de paciència i pagar el peatge de roca sobada per tal de descobrir què té aquesta via que tothom ens la recomana com imprescindible, menció a part pels llargs superiors, paradigma de bona roca, pati i ambient. Amb aquestes referències i ben mentalitzats pel patinatge carreguem la ferralla que creiem oportuna i encarrilem via, però anant per feina que l'exèrcit ens segueix les passes!



I no és broma, un autocar sencer de militars està fent material a l'aparcament de les Bagasses. Malgrat les aparences són d'allò més cordials i al final correm per res, perquè cap d'ells entra a la Cade i l'única cordada que ens precedeix es dedica a ensamblar llargs amb alegre despreocupació deixant-nos tot aquest pany de paret pel nostre us i disfrute.


Comencem d'hora, volem tenir temps per davant perquè via és llarga i el grau clàssic ens el prenem sempre amb precaució, així que millor tenir marge per davant per fer front als imprevistos que puguin sorgir. Però de moment la cosa va bé, duem un parell de ressenyes prou bones i el fet que tots els bolts estiguin marcats amb el nom de la via simplifica la feina. 




Un xic d'intuïció completa el bagatge per navegar sense contratemps per aquesta muralla gris de textura a estones delicada com una donzella amb pell de nacre i d'altres aspre i clivellada com un vell llop de mar.



Fa mal el coll de tant mirar cap dalt i per més que t'hi esforces aquest mar de plaques sembla no voler acabar mai, però només cal girar la vista cap al riu per veure com ens anem desmarcant del terra. Ara per ara el nostre camp de visió esdevé inevitablement vertical. 


Amb sis llargs ens plantem a la falsa feixa, l'horari és bo i de moment la roca rentada tan sols a trams puntuals, força millor del que esperàvem. Tan sols ha calgut apretar en algun pas més malparit, però sempre ben protegit i net de superar.



Ara, però la cosa canvia i a la setena tirada captem l'autèntic sentit de la paraula patinar ja que malgrat les bústies d'escàndol, derrapo com un gat. No m'ho rumio dos cops, acerar amb gràcia i problema resolt. El llarg d'artifo és senzill, però no li podem negar prestància a aquesta travessa sobre el buit, un petit exercici d'acrobàcia que ens permet evitar el primer obstacle seriós de la paret.



Esquivats els sostres tibem amb ganes d'una placa de cantells traïdors, però fissures netes i escalada elegant per plantar-nos amb ple dret a l'amplitud de la feixa. Ara sí que som on volíem, a punt d'entrar a la terra promesa de roca que ja no brilla i ambient de gran paret.



De moment, però toca excursió i no badar per encertar la continuació de la via, perquè menys pel dret podeu enfilar per on més lògic ho veieu. Però fem cas de la ressenya que tan bé ens ha guiat i ràpidament som de nou sobre la pista, cavalcant aquesta pell d'escates grises on és fàcil intuir-hi el camí. 



Una nova barrera de sostres és el blanc dels nostres dubtes, però el traçat és intel·ligent i li sap buscar el punt feble que de tant senzill costa de creure. Flanquejar, flanquejar i seguir flanquejant, sempre en busca de la roca més ferma i els passos més espectaculars. 



En el nostre cas el camí és un joc excitant, però no puc deixar de pensar en el coratge dels aperturistes capaços d'afrontar aquestes travesses sense saber-ne el destí. Opinió que es referma quan em toca encarar el “mur”, una placa tant magnífica com incerta, feta d'una sola peça, vertical, mantinguda i amb uns pitons que tan sols els veus quan els tens als nassos, chapeau amb els clàssics! 



Per acabar d'afegir emoció al tema unes gotes inoportunes que semblen voler anar a més, acceleren el nostre ritme i les pulsacions que no és normalitzen fins plantar-nos a la dues darreres tirades. Ara com sí vol diluviar! cosa que evidentment, no succeeix. 



Així doncs, en set horetes clavades (vam haver de mirar el rellotge dos cops, perquè no ens ho creiem), a les tres de la tarda els nostres somriures donaven fe de que la Cade ens havia agradat tant com les expectatives prometien. 


Elegant, de traçat serè, però amb girs inesperats, manté el ritme de principi a fi. Ni de bon tros tan polida com temíem, la Supertramp la guanya per golejada en quant a passos sobats, a més hi veníem tan mentalitzats que ha estat un mal menor. Val a dir que de la falsa feixa en amunt la via canvia de tarannà, la roca millora i les tirades es fan més mantingudes i amb grau algo més collat, per no parlar de l'ambient que ja tenim a aquestes alçades i mai més ben dit. 


En fi, no hi ha com una merescuda migdia a l'ombra per activar-se de nou abans d'emprendre la baixada, sense oblidar-nos pel camí de presentar els nostres respectes a Regina. Visió realment impactant, des d'on som la paret se'ns mostra amb tota la seva arrogància. Potser sí que algun dia haurem de fer-li una visita! 


2 comentaris:

molimolano ha dit...

Amunt amb aquesta il·lusió i fortalesa!

josep i laura ha dit...

I amics, que sense ells les escalades tindrien la meitat de la seva alegria!!!