ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Diedre Audobert, 390m, V+/A1, Paret de Catalunya, Montrebei

dimarts, 15 de maig del 2012


Montrebei és un nom que sempre pronuncio amb la boca petita i molt de respecte i que em requereix una dosi extra de mentalització per creure'm que hi puc escalar. Així que quan m'ho donen com cosa feta i sense opció a replica no sé si alegrar-me'n o girar cua. En Kiko que, a part d'escalador solvent, és un motivat de mena, té pendent el Diedre Audobert i nosaltres que ens deixem enredar pel seu entusiasme sense gairebé ni mirar la ressenya, no sigui que ens ho repensem.



Per tant, mentiria si digues que em va emprenyar arribar al prat i ni veure la paret per culpa dels núvols baixos. Però unes pessigolles interiors em deien que potser avui, malgrat les aparences, sí que era dia, que la paret seria condecent si ens hi atansàvem amb prou respecte per la seva altivesa severa. Per tant lluny de tirar la tovallola, preparem la ferralla que ens donarà la valentia necessària per ser agosarats i enfilem cap a ella, albirant entre boires el seu rostre adust.


Orientar-se veient poc més que la base de la muralla no és fàcil, però ja he dit que avui és el dia i ràpidament trobem la inscripció que indica que som al bon camí. El marcat diedre que s'insinua per sobre els nostres caps, corroborà les meves sospites que tocarà escalar i de debò. Per sort no el veia sencer, perquè sinó el somriure nerviós que fa estona que duc a la cara hagués donat pas a un d'incredulitat davant una verticalitat tan feréstega que et fa sentir un intrús.


Encertar per on superar el sòcol trist que vetlla la muralla, té el seu punt, per sort dúiem tres ressenyes diferents i entre totes en vam treure l'entrellat. Del que no et deslliurà ningú és d'arribar a peu de via arrossegant-se i no és broma, però com exercici de pleitesia davant la salvatgia sobirana que estem disposats a pertorbar és immillorable.


Acabar de remuntar aquest pedestal ingrat ja t'avisa que la tasca d'avui no és fàcil i caldrà escalar amb tots els sentits aguditzats perquè se'ns desvetllin els secrets que ens donaran la mida de la paret. En Josep, però, avui no parla el seu llenguatge, no s'hi sent ben rebut i com bon gat vell es coneix prou per fer cas del seu sisè sentit que aquest cop li diu de retirar-se.


El conec prou per saber que no el faré canviar d'opinió i que millor fer cas de la intuïció que escalar a disgust. Així doncs, malgrat ens pesi, ara som cordada de dos i comença l'aventura, perquè escalar a Montrebei té un deix d'autenticitat que ho fa tot doblement intens.


L'inici desplomat, contundent, esvaeix qualsevol dubte que ens pugui quedar sobre la gentilesa de la graduació, però en el que no menteixen les ressenyes és en la franquesa amb que et permet equipar. 


Els primer llargs no discorren íntegrament pel diedre, sinó que s'enfilen per un seguit de fissures que coquetegen amb els trams de millor roca, cada cop més vermella, cada cop més vertical fins assolir l'eix inconfusible que esborrona els somnis dels qui fan dels diedres el seu ideal de bellesa.



Aquest, però, s'allunya força dels canons clàssics de bellesa, és tosc, ingrat i esquerp. Malgrat tot és impossible trobar una línia més directa i d'un magnetisme tan brutal com el buit que no para de créixer als peus. 



Costa parlar de llargs i de dificultat, podríem dir que la ressenya és orientativa, si posa un IV és que és més senzill que el V que ve tot seguit, els passos mai són evidents, te'ls has de treballar i buscar. Les reunions evidentment no desmereixen en cap moment l'ambient de la via, algun burí, un mostrari de pitons, cordinos encastats i fissures per triangular tot el que vulguis i la imaginació et permeti.



Ara que la via té llargs memorables, impossible passar per alt la sisena tirada, una xemeneia que es va tancant sobre sí mateixa fins que les seves parets a còpia de ser polides t'obliguen a sortir-ne fora, al recer de dos antics burins, mínim consol per acabar d'encarar l'angoixant fissura que encara tens per davant.

  

Preciosa, precària i dura, el suficient per fer-me oblidar una pregunta que fa estona que em volta pel cap: - sí li diuen diedre, com és que ja fa estona que vaig arrossegant-me amb gust i ganes per unes xemeneies que comencen a semblar inacabables?


Ep, algú ha escoltat els meus precs i de cop l'estretor de l'escletxa esdevé impossible. Arribats a aquest punt toca abandonar la frescor submarina de les fondàries i submergir-se de ple en la llum vibrant del migdia en un flanqueig que no pot ser més airós. 

  

Som amunt, molt amunt, gairebé a tocar del cim, però ens queda el més dur per davant, el “regal” de la penúltima tirada. En Kiko comença bé, malgrat les hores escalant encara hi va fort i passa la fissura mig en lliure, mig acerant de pitons que són prou propers per dir-se'n A1.



El perdo de vista, la corda va lliscant, però cada cop més lenta, fins que s'eternitza. Poc a poc, intueixo moviments, temptejos i torna a anar amunt, pausat, però segur. L'espera a la reunió és fa llarga, és penjada i incòmoda a més no poder, sort que tinc companyia que distreu el neguit. 


Alleujada escolto el crit de reunió i em mentalitzo per tibar a fons en aquests darrers metres i bé que em cal, perquè malgrat estar avisats que faltava un pitó al tram d'A1 no pensava que toquessin fer tantes peripècies per canviar de fissura i seguir amunt. Espremo fins el darrer dels meus recursos i aconsegueixo trampejar el pas amb la dignitat vapulejada, però prou forces encara per gaudir-lo com es mereix.


Darrer llarg de tràmit i el que terra torna a ser ferm sota els nostres peus i el cel una meravella de colors que lluny d'amenaçar amb les ombres alegra amb uns colors que fan màgic el paisatge. Fa temps que una via no em costava tant. Ha estat, un exercici d'humilitat, de fer més palès encara tot el que em queda per aprendre, però a despit de les arrossegades, la roca dubtosa, la duresa de les tirades o potser per tot això m'ha encantat. Què té Montrebei que, malgrat fer-me patir tant, em fascina sense remei! perquè realment cal ser un xic irracional per caure rendit davant la seva força salvatge i bellesa ancestral. 


Clavem l'horari i arribem a la furgo just quan la llum fuig i descobrim sorpresos que en Josep havia entretingut l'estona enviant missatges als amics i especulant amb un possible bivac nostre a la paret. Ens havia estat seguint amb els prismàtics i al no veure'ns a la part alta de la paret ho donava per fet. No hi ha com que tinguin fe en les teves capacitats! Per cert, el més profund agraïment per en Kiko per enredar-me com només ell ho sap fer amb la seva passió per l'escalada. Se'ns dubte avui ha estat un gran dia
Avís per a navegants, la ressenya de l'Edunz la clava.

9 comentaris:

Mohawk ha dit...

La foto de la Laura arrossegant-se al final del pedestal inicial m'ha fet recordar quan vam fer la Nàzgul. El company no recordava ben bé per on es pujava del del pedestal i crec que van ser els moments més tensos de tota la via!! (Obviament sense corda, amb bambes i tot el material penjant)

Sols puc dir una cosa, aquesta foto encara és prou digna respecte a com vam arribar nosaltres, je, je, je...

A tibar-li (els que podeu)!

"PACA" ha dit...

gran viote laura! gran exemple del "patir" montrebeià!!
enganya al kiko i cap a la tempesta!...

...i tu Josep,ja anirem a fer algo d`artifo.

salut fieras!

josep i laura ha dit...

Mohawk,
sense por a equivocar-nos podem dir que vam caure de genolls al veure la via jejeje. No creguis, però que vam donar uns quants tombs abans d'encertar per on creuar el socol! Les xemeneies de la Nazgul sí que donaven por, es veuen tenebroses. A veure si acabes de recuperar el genoll aviat, perquè lo de l'edat sí que ja no té remei jejeje. Una abraçada maresmenca!

Paca,
no em queda escalar encara per anar a la tempesta, ara que lo d'enganyar en Kiko segur que ho intento de nou. En Josep que trii ell on vol "patir" si al lliure o a l'artificial, em sembla que no tindrà masses dubtes!

Salut, Montrebei i alegria!

Gatsaule ha dit...

Molt bona, la via, Laura. Viscuda intensament com pertoca a Mont-rebei!! A veure si algun dia puc enredar a algú per anar-hi.....

albertganxets ha dit...

aquestes gran clàssiques sempre resulten més difícils del que surt en paper...
i més satisfactòries

enhorabona

Josep, t'apreten de valent... les noies estan massa fortes

josep i laura ha dit...

Gat,
segur que trobes algú, el món és ple d'incauts i algun d'ells ho serà prou per engrescar-se en aquestes aventures verticals. El que està clar és que Montrebei mai deixa indiferent!

Albert,
amb això tens raó, el grau de satisfacció és directament proporcional a la dificultat i, com no, patiment de la via, però en aquest cas ho vaig començar a apreciar l'endemà, després d'un bon i merescut descans jejeje

Salut, tàpia i alegria!

Gatsaule ha dit...

Per cert, què tal per anar-hi amb motxilla? Es pot o és absolutament impossible? Encara em costa escalar sense....

XAVIER SUBIRANA ha dit...

Quina via machine !!!! ufffff !!!

josep i laura ha dit...

Gat,
a les xemeneies emprenya força, nosaltres en dúiem una de petita que arrossegava el segon i el primer quedava lliure. Ara que a la vam haver de portar una bona estona penjada entre les cames, perquè sinó et quedaves ben clavat!

Xavi,
Sageraooo!!! mira qui parla, com si no haguessis estat mai per aquestes parets. Sé de bona tinta que aquesta via també la coneixes en primera persona jejeje!

Salut, tàpia i motivació que no falti!