ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Oulettes de Gaube, un refugi sense estrella.



Si hi hagués una Guia Michelin dels refugis el d'Oulettes n'hauria tingut no una, ni dos, ni tres, sinó totes les estrelles que cabessin al somriure del seu guarda Juan Tomás, però ara les haurem de buscar a la Vanoisse perquè aquesta temporada el seu caliu serà lluny de la cara nord més altiva del Pirineu. 


De fet fa dies que tenia aquest post pendent, bé, per ser sincers un parell de mesos, quan hem vaig assabentar que en Juan Tomás havia deixat el refugi d'Oulettes pels vessants més alpins dels Ecrins.


Enveja, enveja sana dels afortunats que podran gaudir de la seva conversa, la seva simpatia tosca, però sincera i una cuina a l'alçada del millor restaurant, per no parlar de la meravella de postres amb que sempre et feia l'estada més alegre. És fàcil caure en els tòpics, però en aquest cas són certs, en Juan Tomás duia més enllà el concepte de guarda de refugi, se'l feia seu i t'encomanava el seu respecte i estima per la muntanya. 


No sé que li devíem fer en Josep i jo, però cada vegada que ens veia arribar se li dibuixava un somriure sorneguer a la cara i s'apressava a donar-nos conversa a veure quina en dúiem de cap. No li importava la dificultat o ruta que anessis a fer, si escalaves o tan sols caminaves, valorava la intensitat i honestedat amb que ho encaraves i posava tots els mitjans que podia al teu abast, des de donar-te informació de primera mà, a deixar-te piolet, casc o grampons si te'ls havies oblidat, fins a servir-te ració doble o creps d'amagat si veia que feia mal temps i el pressupost no et donava per més. 


Per la nostra banda cada cop que pujàvem a Oulettes li duiem el diari més d'esquerres que trobàvem, o bé li portàvem una llauna de Despertaferro perquè veies que a Catalunya també tenim productes propis i fer-nos solidaris amb ell al seu particular boicot a la Coca-cola. 


Vignemale és la meva muntanya estimada, destil·la una força antiga que em fa tornar en busca de nous camins, però ara se'm fa una mica més llunyana ja que no hi ha en Juan Tomás per poder-li explicar la propera aventura. 


Per mi és un referent del que ha de ser un guarda de refugi, però per damunt de tot és una excel·lent persona, de cor generós, paciència infinita i capaç de fer-te sentir com a casa enmig del racó més remot dels Pirineus. Moltes gràcies pels bons moments compartits i ens veiem a qualsevol racó de món on tan sols tinguem el cel damunt els nostres caps. Bons cims i bons averanys! 


5 comentaris:

albertganxets ha dit...

quin escrit més bonic laura

JERKOUT ha dit...

no havent nat mai a Oulettes, podries concretar on és en Juan Tomàs?? per com escrius ha d'ésser una persona excepcional com poques, mercés..

josep i laura ha dit...

Albert,
en Juan Tomás és d'aquelles persones que t'arriben al cor i que fan de qualsevol racó de món casa seva. Impossible parlar d'ell sense un somriure al rostre!

Jerkour,
totes les referències que tinc són de tercers i l'únic que sé és que està de guarda a algun refugi de la Vanoisse, ara quin??? Com a persona és de les que deixen petja, només has de parlar amb qualsevol que hagi passat pel refugi d'Oulettes i segur que en té una anècdota per compartir.

Salut, tàpia i estels!

JERKOUT ha dit...

si per casualitat vos assabenteu, vos sabria greu dirm'ho, passo una setmana de vacances cada any per aquells verals, i m'encantaria aproparm'hi!!! mercés per tot.

josep i laura ha dit...

Jerkout,
no pateixis si ens n'assabentem ja t'ho farem saber. De fet, de tant en tant també ens deixem caure per Ecrins i no ens faria res apropar-nos al seu refugi per tal de saludar-lo de nou!

Salut, tàpia i amics!