*** Chiricahua Roc, 190m, 6a/Ae, Roc de Benavent, Comiols

dimecres, 16 de maig del 2012

Avui el llibre de ruta deia que tocava una altre via dura de fissures, semiequipada i on calia apretar de valent, avui el llibre de ruta ens duia a la Sang de Crack a Collegats per acabar d'aprofitar-nos del darrer dia en companyia d'en Kiko. Pero quan s'aixequen no cal ni preguntar-lis a aquest parell que pensen fer avui, les seves cares son un poema i ho diuen tot sense necessitat d'obrir la boca. Girem els plans com si fos un mitjo i canvien per una via en les antípodes de la que van fer ells ahir. Avui tocara escalada fina de gest, a l'ombra, mínima aproximació i baixada, parabolts ben propers i lluents que faran que nomes amb un grapat d'expres penjant del arnes tinguem prou i de propina coneixerem un lloc nou, una visible paret que cada cop que passem per davant seu diem que vindrem i mai som fidels a la nostre paraula, fins avui...

Aproximar a peu de paret es un espectacle pels sentits, la primavera esta en plena ebullició i els seus colors i olors vius ho encomana tot. Tant punt ens plantem sota la ristra de xapes deixem la poesia de banda, sabem que avui tot i ser un dia de "relax" aquesta paret no ens regalara res de res. La roca es un conglomerat de bona qualitat pero de cantell poc generos. El primer llarg resegueix una evident llastra adossada amb passatges molt estètics i verticals, sempre ens caldra un plus de confiança a l'hora de refiar-nos d'algun codol sospitos. En tot moment al nostre costat ens acompanya un immens ull de roca natural que li aporta el punt singular als dos primers llargs.

La tirada clau es la segona i el nostre convidat ja fa estona que la te adjudicada, una monolítica placa que cada cop es va posant mes i mes dreta, i mes i mes fina, en Kiko la baralla fins al final, pero acaba fent l'heretge, no com jo, que per no tenir, no tinc ni vergonya de començar i acabar el llarg agafant-me de tot i mes. Un cop a la reunio tenim clar que sense el company, segurament aquest llarg ens hagues fet enrere, les assegurances estan posades per escalar entre elles i no permeten gaires "marranades" si no tens el grau.

Per Laura es la tercera tirada, on cal apretar les dents just sortir de reunio per gaudir la resta del llarg. El següent sembla calcat a aquest, pero amb roca discreta i assegurances mes espaiades alla on suavitza la verticalitat. La via poc a poc va guanyant en ambient a traves d'aquest monolític tram de paret, tot i aixi en cap moment l'escalada aqui es compromesa, totes les reunions son còmodes i rapelables. 

Per reunio còmode on comença el cinque llarg, una allargassada bauma que a aquestes alçades ens regala unes vistes de luxe sobre el Baix Pallars, ahir els companys van patir de calor i avui a aquesta isolada cara oest estem tots tres mig tremolant de fred a la recerca del sol desitjat. La roca a mesura que ens apropem al cim es va tornant mes discreta i fins i tot a algun punt hem de recorre a alguna ajuda "adicional" per superar  algun tram de terra i herba

Despres de tantes heretgies, ja no ve d'una i Laura enceta la darrera tirada pujats a un arbre i de xapa a xapa fins que el tema es posa mes huma. Darrers metres d'anar amb compte de no apedregar al company amb tant de codol inestable. La simple vista que podem gaudir des de dalt d'aquest altipla be val l'escalada de qualsevol ruta d'aquesta oblidada paret. Bona via, que gaudirem força si anem amb un bon nivell, si no molt d' A0s malparits (o impossibles). Bona roca d'escalada fina i tranquil·litat assegurada, una interessant opció ara quan comenci a apretar de valent la calor.