" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***** Manowar, 305m, 6b+, Paret del Doll

dissabte, 17 de desembre del 2011



Cada cop que enfilaven el pantà de Camarasa la mirada es clavava en unes arrogants parets de diedres i fissures perfectes, era la paret del Doll i cada cop que veia piades de gent que les havia tastat, els comentaris eren unanims, terreny d'aventura, roca discreta, verticalitat acusada, entorn salvatge... vaja que ho tenia tot per que tard o d'hora fesim una visita. La setmana anterior amb en Kiko, la boira ens frustra els plans d'una incursio, en Pere al assabentar-se ens diu que ens recordem d'ell si tornem de nou, una proposta massa temptadora com per deixar-la passar...



Sense poder matinar gaire pel intens fred que fa i carregats amb una munio "d'amics" com pocs cops recordem, ens posem en marxa activant el GPS desde el primer pas. No es agosarat dir que a aquest indret l'aventura comença nomes sortir del cotxe. Començem per camins inexistens on cal intuicio i sovint caminar en direccio oposada a la paret que no veus fins al darrer moment, en tot moment ens surten al pas i desapareixen petits corriols, en una d'aquestes perdues hem de muntar un rapel de 25 metres per superar el primer tall.


un cop al terra ens adonem que el cami normal fa una llarga volta per una petita vall encaixonada. Gairebe fins l'inici de la via que no trobem cami comode i evident, ha estat hora i mitja incomoda per arribar a la Manowar. La paret del Doll a mesura que t'apropes va mostrant el seu caracter altiu, ferestec i sovint amb roca taronja leprosa, sortosament per on discorre la nostre via el gris predomina. l'entorn es salvatge, a pocs llocs de Catalunya es pot sentir aquesta solitud, tot i estar envoltats pel tren de La Pobla  i la carretera de Tremp


La via comença amb caracter, dels seus 300 metres els mes durs amb diferencia son els 4 primers, un potent desplom que en Pere s'entossudeix en alliberar llarga estona, potser avui no es el millor dia per l'escalada del gest, son les 12 del migdia i es el cap de setmana amb el dia mes curt del any, uns passos d'artificial i a correr amunt... El primer llarg ens fa arronsar el nas, es dur, obligat i la roca deixa molt que desitjar, fins i tot trobem una variant de cinque en travessia de levitar que ens les fa passar magres.



La segona tirada es mes del mateix, pero sense el pas de bloc inicial, ara ja comencem a tastar les primeres fissures verticals o desplomades que alternen amb passatges fins sobre placa. Sense cap mena de dubte aquest dos llargs son els mes difícils amb diferencia i on trobarem les poques expansions de la via. Poc a poc la roca millora, l'ambient tambe i comencem a gaudir d'aquest festival de diedres i fissures que no deixarem fins el final.




La tercera tirada ja es un altre historia, tot i que molt de compte amb la seva graduació a la baixa, un allargassat diedre perfecte de baix a dalt ratllat per una fissura que devora tot el que li volem donar de menjar. Ara la roca es simplement perfecta i amb un canto salvador quan estem ben apurats. Un llarg mes de tramit sense serp que ens  deixa a la feixa i on l'espectacle es antològic, un amfiteatre de xemeneies, diedres i fissures de totes mides, colors i no apte per tots els públics.





Aquesta segona meitat es un festival fissurat com pocs he fet, totalment vertical pero de protecció absolutament franca.  Ara que la via es suavitza una mica seria el nostre torn, pero veiem que la nit ens cau a sobre si o si, decidim anar per feina amb en Pere xalant per davant. La cinquena tirada s'enfila per una ample esquerda en el lateral d'una agulla adosada i ens depara una escalada simplement genial. Trobem un pas d'offwidth a la meitat i nomes per aquest passatge ja ha valgut la pena arrosegar el camalot del 4! 




Sorprenenment la via no acaba de resseguir el diedre fins al capdamunt de l'agulla. Muntem reunio a una aeria plataforma i a continuacio fem una espectacular travessa on cal parar atencio amb la roca trencada pels peus. Sempre m'ha admirat la capacitat d'alguns aperturistes per saber trobar alternatives com aquesta.




El final de la via i del dia ja s'intueixen, seguin amunt un nou sistema de fissures que tot i la seva verticalitat es deixa fer amb facilitat. Ja estem al penultim llarg i sobre el paper tambe tocara apretar, es tracta d'un petit sostre fissurat per començar i una placa de busties lleugerament desplomada per acabar. En Pere va amb la motivacio pels nuvols i nomes li fallen les forçes en el darrer moviment de tots. Quan començem nosaltres la nit cau de cop i Laura tambe.... una roca que se li trenca, despres un altre, un friend que aguanta el meu A1 i no el seu, ella que mai cau i avui te sobredosis! Crec que mai havia escalat al meu limit enmig de negra nit i te el seu punt...





El darrer llarg de tramit anem per feina i optem per una variant facil arrosegant la corda. Les darreres llums   encara ens esperen per saludar-nos, mentres nosaltres ens felicitem euforics. Quin viote mes maco i acabant sobre la botzina final! La majoria de cops que fem una via dura i no escalem gairebé res de primers, sortim  amb una entranya sensació de buidor, avui no ha estat pas el cas, fins i tot anar de segon ens ha fet vibrar i apretar de valent. Tothom que ha escalat aqui, sap que l'escalada no es pot donar per acabada fins arribar al cotxe i aixi es! Tenim clar que cal pujar una mica i carenejar cap a l'oest a buscar un desdibuixat corriol, pero tots els camins de senglar que surten al pas ens portan en direcció oposada, fins que ens troben enmig del no res mes absolut, toca orientar-se negra nit a traves d'un bosc ben espes, els pocs cotxes que veiem passar a lo lluny son una bona referència i com per art de magia en menys de una hora ens topem per sorpresa amb la furgoneta.


Via d'aventura al 100% en un entorn salvatge que no ens deixara en absolut indiferents, traçat logic i contundent sobre bona roca, amb un equipament que no li resta caràcter a l'escalada. Una primera part dura i obligada en el 6a/A1 i una segona part mes amable i de gaudir a cada metre que guanyem. Indispensable!


PD al nostre "admirador" secret, que ens deixa missatges i denuncies posant-nos a parir per la nostres ansies de gloria, per les nostres limitacions verticals i per abusar dels amics, avui t'ho hem possat a ou, maxacans a fons, que nosaltres et seguirem censurant, les tradicions no es poden perdre!. Fins i tot per tu... BONES FESTES!

10 comentaris:

joan asin ha dit...

Una via exigent en un entorn especial, tan a prop i tan lluny a l'hora amb aventura garantida. Enhorabona

RATAFIAIRE ha dit...

Bones festes i bones escalades!!
Una de bona per coronar un any gloriós d'escalades intrèpides, aventureres i amb obertures de nivell...

És que sou la òstia, eh... sempre uns busqueu algú que escali i us tregui les castanyes del foc, eh?--- ai, no que si no fos per vosaltres encara no hauria arribat a peu de via, o estaria donant voltes enmig de la foscor del no-camí de tornada... és la simbiosi de la cordada!
Potser haurem de quedar un dia amb el vostre admirador secret per anar a escalr una via de "veritat" no... pq molt xerrar, però el "callo" es dóna a les fisures i als diedres on no brilla la llum dels parabolts!!

Bons cims i bons averanys!

Pere

Ylerget ha dit...

Gran via per aventurers! Felicitats!Ja tinc ganes de tornar-hi per allà però no se quina triar... n'heu sentit a parlar bé d'alguna més?
Salut!

laura pi ha dit...

Joan, molt ben definida, tant a prop i tant lluny, sera que no hem passat cops per davant i mai ens hem decidit a fer el pas, l'aventura es l'aventura, pel bo i pel dolent.

Pere, enhorabona per aquest bon any que tanques, ha estat un plaer compartir amb tu unes quantes del nostre topten particular, pero aixo no sera res amb el que t'espera el proper any si et continues deixant enredar.

Ylerget, la veritat que es surt amb bon sabor de boca i amb ganes de tornar, pero cal saber escollir be el proper desti. Desconeixem aquell sector, poder els locals et podran ajudar mes que nosaltres. Sols tinc referencia d'una ximeneia Picazo-Cullell, facil de grau, pero per cagar-se potes avall...

salut, alegria i a suar turrons!

Gatsaule ha dit...

Molt bona via, parella, es veu genial. Sobretot el diedre, només veure'l me n'hi aniria corrents!! Sorprèn veure que no hi havia boira en aquest temps....

RATAFIAIRE ha dit...

Una via tan èpica com la banda que li dóna nom:
http://www.youtube.com/watch?v=11O6xE5JliA&feature=related

Gatsaule... si que hi sol haver boira... però vam enganxar una finestra de "bon temps", o en altres paraules... va ser el diumenge que va fer un vent increible a tot el país menys en aquell racó arrecerat.. i clar tan de vent no hi ha boira que hi resisteix-hi.

jordimarmo ha dit...

Epa Josep i Laura, si us agrade el Doll trobareu altres vies on passarho be! apart de la clasica Picazo-Cullell, son prou recomanables la "Statoscuo" i la "Ok pana" aquestes 2 ultimes amb roca prou consistent!! en fi si voleu anar us passo les topos per email, itambe de laprox que vei os vareu encigalar una mica...
Per cert vaig estar pel pont a Cambredase fent la geloriental, i ja vaig veure el Fil, flipant!!!!

Alfredo ha dit...

Felicidades por la via..un viote!!
esta se la propuse para hacer a Ferran y al final nos decidimos por la Gali/Molero(roca regina)..algun dia caera.
Y eso de que el Monta se pierde, no no no..si tiene un dominio de la orientacion que es la ostia!!
juassss!!

cuidaros

ferran ha dit...

com m'agrada com escrius laura, t'admiro...

i parlant d'escalada, potser no importa tant que fas com amb qui disfrutes del dia d'escalada, cadascú possa els seus limits on vol, IV o VII, de primer o de segon, lo mes important son les bones abraçades de qui t'estimes i t'acompanyen aquell dia d'escalada, gaudir de la muntanya i dels amics

us felicito com a grans escaladors i com a grans persones i amics

una forta abraçada
ferran

laura pi ha dit...

Marmo, abans de res l'enhorabona per descobrir i obrir amb tant bon criteri aquesta via! genial si em vols fer arribar aquestes ressenyes, no pas facil trobar info d'aquesta paret i be que es val alguna visita mes. No ens coneixem de res, pero si et dic que soc el pesat que un cop et vaig tenir fa uns anys, mes d'una hora al tf interrogan-te pel massis d'Apolobamba, dir-te que al final problemes politics quan teniem les motxilles fetes per sortir de La Paz ens van truncar els plans. Que sapiguis tambe, que ets un dels culpables de la pasejada de 20 qm de la setmana pasada al Canigo. Veig que a uns ulls inquiets com els teus tampoc va passar desapercebut aquell "fil" de Cambredease, ara espera el seu alliberament que es força factible per algu amb una mica mes de nivell que nosaltres.

josep_mula@yahoo.es


Alfredo, si Ferran se deja engañar, engañalo! lo dificil sera apartarlo de las faldas... Una via muy buena te recordara mucho la Ravier del Tozal.

Ferran, menys mariconades ehhhh! mira que confondre la meva prosa barata amb la poesia de laura! ja veig que darrerament veus en femeni per tot arreu! Per cert... part de tu va fer la via, mes concretament el Camalot del 4, thanks!

Bon any, molts sonrriures i no deixem de somniar!