** Alba Artigues, 275m, 6c, Cap del Ras, Ager

dissabte, 10 de desembre del 2010

Fa un parell d'anys que no coincideixo amb en Kiko, pero avui tocava i com sempre que m'encordo amb ell es per fer vies de recordar llarg temps. L'idea inicial es anar a la paret del Doll, pero una boira espesa i pixanera ens fan buscar recorreguts a mes alçada i com sempre que passa aixo a aquest indret, el Cap del Ras es l'escollit. Queixalada a Lo Torres mentres copiem d'urgència alguna ressenya i amunt! Ens ha anat d'un pel no tastar la boira, esta gairebé a l'alçada de la pista, pero per sort gaudirem del sol amb un bonic mar de núvols com a teló de fons.

La via en els primers metres ja marca la tònica, grau ajustadissím, equipament auster, on caldra saber llegir la roca. Tot  i donar la ressenya un cinquè pelat em trobo agafat com un estaquirot al primer pitó que em surt al pas, avui caldra apretar... Quan arriba el torn del company, aquest negocia amb soltura una estreta fissura xula i mes facil del que pot semblar a priori, per passar despres per unes plaques fines fines... fins la reunió.

La tercera tirada s'inicia en una llarga i espectacular travessa, per enfilar despres per un diedre molt vertical i totalment net a equipar al gust de cada un. Surt una escalada aeria i plaent amb bona roca. El quart es una altra historia, equipat sense cap mena de lògica on la primera xapa esta a l'alçada de la reunio uns 8 metres a la dreta buscant un terreny força monolític. Kiko opta per seguir el sentit comú i surt recte amunt fins trobar una feixa on cal fer travessa i buscar de nou la ruta, aparentment es mes facil, pero tambe força expo, ja que en tota l'excursió que fa no aconsegueix col.locar res sensat. Jo de segon  opto per la tercera via, o sigui fer tot el possible per evitar aquest mega-pendul i em trobo en un tram de roca trencada, mal equipada i on en costa molt pujar tot i fer mil guarrades. Al retrobar-nos coincidim o que canvia molt aixo o es un bon "trunyu" de via.

Torna a sortir ell, on negocia un intens desplom lateral equipat amb el cul, quan arribo jo de segon i desxapo em jugo un bon galetot al sortir en lliure dels pedals i per mes inri, despres toca desgrimpar per recuperar-los. Tenim ganes d'acabar la via i opto per enllaçar els dos propers llargs que no son res mes que les típiques panxes discontinues tan habituals a la part alta d'aquesta paret. Ara la via va a tocar del Fanal Nocturn i a vegades estic temptat de marxar cap a ella. 

Ja estem a la darrera feixa on coincideixen en pocs metres varies reunions i evidentment la nostre ruta va pel pany mes evident per guanyar el cim. Aixo si...  un cop guanyem els primers metres finets,  l'escalada es torna noble i agraïda sobre una roca genial amb fissures horitzontals tipus "Vilanova" i on cal apretar el cul fins el darrer metre.

Només per les vistes del capvespre dalt d'aquest privilegiat mirador del Montsec ja ha valgut la pena l'excursió vertical. De la via em queda un sentiment agredolç, dos llargs força bons (tercer i ultim) i la resta un recorregut molt rebuscat i amb un equipament que si no vas sobrat et posa dels nervis i a lloc. El 6a es obligat del tot.

QUIN ANY!!!, ENTRADA NUMERO 100 i les que falten....