*** Isaac-Gabriel, 160m, V+, Paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai

divendres, 16 de desembre del 2011

La previsió del temps només deixa clara una cosa, que farà fred, molt de fred. La resta és un ample ventall de possibilitats que a hores d'ara juga en contra nostre, doncs a un cel enterbolit se li ha d'afegir un vent insidiós que amenaça amb deixar-nos palplantats a poc que ens despistem. Escalar amb les mans balbes pel fred no entra dintre els meus plans, però avui no sembla que tinguem gaires més opcions, ja que la manca de sol fa ingrates fins i tot les parets sud. En Sergi i en Zapi ens troben a Balaguer discutint la jugada. Ens olorem que per més que en tinguem ganes, les parets del Montroig hauran d'esperar dies més propicis. Una mica desmotivats ens n'anem al bar a veure si amb un cafè espolsem la son de les orelles i enredem el fred. La tàctica funciona i per unanimitat decidim apropar-nos a Sant Llorenç de Montgai que és d'aquells llocs al que mai fa mandra tornar-hi i sempre en surts content.

Som pràctics i a la primera paret que trobem ens hi quedem. A més, en un dia com avui què millor que la paret de l'Ós? aproximació nul·la, recer del vent i una clàssica que ja fa molt de temps que tenim pendent, la Isaac-Gabriel.

No duem ressenya, però en Sergi la va fer en solitari ja fa molts anys i diu tenir bona memòria. Així que després d'una àrdua aproximació de dos minuts, ja és gaudint de les delícies dels cantos romos amb les mans glaçades.

El passet d'entrada abans de xapar el primer bolt, té delicte, t'agafa en fred (i no en el sentit literal del terme) i crec que és el més relliscós de tota la via, finet i de pur equilibri.

En la resta de tirada no és que la roca sigui molt millor, però com a mínim el terra està més lluny i les bústies, tot i que polides, són bones. L'arribada a la reunió, però, compensa el patinatge previ, aèria, atlètica i amb fissures com déu mana. 

Bé, ja ens hem tret el fred de sobre, però de moment la via apreta i la bavaresa que tinc sobre el cap promet. Estic temptada de deixar que segueixi en Josep, realment aquest tipus d'escalada se li dóna millor que a mi, però sé que després em penediré, així que prou d'excuses i amunt.

Deixo la finura de banda i tibo amb ganes per pujar dalt d'una lleixa a veure si des d'aquí això fa millor pinta! Placa i adherència, festival, amb el que a mi m'agraden, sobretot si estan polides! Paciència, poc a poc i anar fent, els seguros són al lloc correcte i és fàcil posar algun catxarro que m'acabi de donar la confiança que em falta en aquest tipus de roca.

Els companys des de dalt em van cantant per on va la via, que de fet és força lògica, i levitant per aquestes plaques en les que no m'hi acabo de trobar còmoda em planto al peu d'un diedre ben vertical. Sense contemplacions, nova tibada amb A0 inclòs i per terreny cada cop més senzill arribo a la feixa de la segona reunió sense més contratemps.

Ep, què passa aquí? la via marxa descaradament a l'esquerra i la roca és absolutament diferent, rugosa, aspre i amb uns cantos que després de tant de patinatge et fan emocionar.

El contrast és tal que sembla que hàgim canviat de paret, però l'embassament als peus i la carretera donen fe que no hem patit cap mena de translació. I el millor està per venir, perquè després del flanqueig ve una placa que és una meravella, vertical, aèria i amb unes regletes que són pura delícia.

Ara sí que estic començant a passar-m'ho realment bé escalant i no m'importa el més mínim seguir amunt, tot i que ja fa estona que hem perdut de vista en Sergi i en Zapi i amb prou feines endevinem per on segueix la via. Ja ho trobaré, radar i a navegar!

En aquest pany de paret es creua més d'una línia, però opto per no complicar-me la vida i buscar el terreny més evident que acaba sent una llarga diagonal rematada per una bavaresa generosament equipada i prou vertical per deixar-te els braços contents.

De nou un llarg absolutament recomanable amb un traçat que és pura lògica i roca excel·lent. Des de la reunió veig els companys que ja són baix preocupats perquè fa estona que no ens escoltaven i ens imaginaven fent tombs per la paret. 

Com que els veiem amb ganes d'anar a fer la birra al bar espavilem, tans sols queda un llarg, curtet, però amb passos prou bonics per mantenir l'interès fins el final. Mentre ens esperen fan de paparazzi i realment encertar on som en aquest pany de paret és un bon passatemps. 

Els trobem a mitja baixada amb ganes de comentar la jugada i és que tots n'hem sortit contents amb la via. Ha estat una grata sorpresa i això que d'entrada no és que em fes massa goig. Però ara ja sabeu el secret, cal paciència als dos primers llargs i a gaudir la resta!