dimecres, 7 de desembre del 2011
Matí fred, molt fred, matí de cristall i valls emboirades. Avui l'hivern s'insinua en la transparència del cel i en aquest blau que de tant nítid pot arribar a tallar. La pista és i es fa llarga, però no tenim pressa, perquè abans d'escalar cal esperar l'impuls del sol.
Matí fred, molt fred, matí de cristall i valls emboirades. Avui l'hivern s'insinua en la transparència del cel i en aquest blau que de tant nítid pot arribar a tallar. La pista és i es fa llarga, però no tenim pressa, perquè abans d'escalar cal esperar l'impuls del sol.
Així doncs, resseguim aquesta espina dorsal feta de parets i espadats que no donen treva fins caure a pic cap el congost de Terradets i tot i així la vista encara es perd en carenes que no deixen mai d'aixecar-se cap a l'horitzó.
La mirada, però, queda presa en Rúbies i una sensació de pèrdua t'estreny el cor. Impossible evitar la nostàlgia d'un passat que no coneixem i d'una gent ferrenya, feta a aquest paisatge dur i auster. L'alenada del record passa i ens posem en moviment, ara són les nostres passes les que donen un tarannà nou a aquest indret, però aquest cop els camins són verticals.
És la nostra primera visita a Rúbies i la via escollida sembla tota una declaració d'intencions, Cita a Cegues. En Xavi i la Nuri ens acompanyen, però com que avui tenim tota la paret per nosaltres sols se'n van a la veïna Maduritas Calientes, no és qüestió de saturar les vies! El primer llarg ens agafa en fred i no en el sentit literal del terme.
La roca encara guarda la fredor de la nit, però el sol, puntual, acut en el nostre auxili i les sensacions de l'escalada comencen a brollar. Cal trucar a la porta, temptejar la roca, provar el pas i encertar fissures.
Les assegurances són ben distribuïdes, ni massa a prop, ni massa lluny, sense perdre l'encant d'haver de col·locar alguna peça pel camí, ni l'emoció d'algun pitó dubtós.
Petits cantells que és trenquen, trams més verticals del que esperàvem, menys adherència de la que temíem i una munió de passos d'allò més variats. Plaques que donen pas a diedres, petits desploms, regletes exigües, bústies generoses i fissures a dojo.
A mida que escales canvia la percepció de la paret, la primera impressió era de roca prou compacta per esdevenir monòtona, però no! El traçat solca la paret fent gala d'una lògica descarada que evita les principals dificultats i ens regala amb passatges aeris, flanquejos vibrants i murs on el que no hi falta són cantells.
En Xavi i la Nuri fan via a la par que nosaltres ben escortats pels espadats veïns que s'alcen insolents poc disposats a cedir protagonisme. Tan sols ens veiem a estones, però les suficients per saber que les bones sensacions de l'escalada són compartides.
El cim arriba abans d'hora, quan encara no hem sadollat l'ànsia d'escalar, però aquest cop el rellotge mana i baixem cap a la Portella Blanca. Ens ha agradat el lloc, el seu silenci amaga històries que ja no coneixerem, però les línies que es dibuixen a les seves parets parlen per si soles d'un nou despertar d'aquest racó de món!
4 comentaris:
vaja!!! quin escrit! sembla una via maca i tot!!! je je je! m'alegro que la gaudissiu! Rubies te un encant especial....i passar-hi uns dies sols escalant no te preu!
Rubies no et deixa indiferent, la paret és queda curta però les sensacions et fan tornar. Un cop la tastes engantxa.Molt bona la descripció.
El Joan té raó, el lloc no et deixa gens indiferent. Si poguéssim reviure les èpoques en què Rúbies era un poble viu i habitat seria fantàstic.
I el relat, immillorable, com la jornada que hi vàrem passar escalant.
Bones festes!
Llorenç,
doncs sí, la via és bona. Hi ha gent que té vista obrint i davant això només resta felicitar els aperturistes. El millor de la via és que et deixa en ganes de més, així que tindreu part de culpa que tornem a freqüentar aquesta paret!
Joan,
Rúbies és un tot, l'escalada t'emplena, però és el lloc el que la fa especial. I la paret serà curta, però la via és prou intensa. Felicitats per la feina, ben trobada, interessant i amb un regust clàssic molt en sintonia amb el tarannà del lloc!
Ei Xavi,
és un racó de món on és fàcil deixar volar la imaginació. Aquest parell de cases i l'esglesiola tenen encara intacte el record de les gents que les va fer vives i es difícil sostreure's a aquesta nostàlgia. De totes formes a la que toques la roca retornes de cop a qüestions tan terrenals i mundanes com és gaudir d'aquest pany de paret. Un plaer descobrir aquest racó de món plegats!
Salut, alegria i bon Nadal vertical!
Publica un comentari a l'entrada