ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Maneras de Vivir, 150m, V/Ae, Serra de Busa, Solsonès

diumenge, 27 de novembre del 2011
Bonic racó, bonica cinglera i bonic dia, ara només falta que la via també ho sigui, però val a dir que donat el context la cosa promet! L'aproximació, un petit luxe, només cal seguir una antiga pista fins a peu de la via escollida, mentre gaudeixes del paisatge i entres en sintonia amb la tranquil·litat del lloc.


Dins el batibull de plaques i esperons que és la cinglera aquesta amaga una simetria desconcertant, però a la que comences a resseguir-la per sota n'endevines els perfils i la característica llastra on comença la Maneras difícilment passa desapercebuda.


El sol ja fa estona que ha despertat la pedra, però les primeres tirades s'escolen per l'interior de la xemeneia que per contrast esdevé encara més austera. Les xemeneies em costen, no saps mai com encarar-les i menys aquesta que al ser força profunda no saps ben bé per on tirar.

Aquest cop no hi ha cap seguro salvador que indiqui el camí a seguir, així que faig el cor fort, confio en el grau que marca ressenya i en un acte de fe tiro amunt en busca d'un bloc encastat on s'amaguen escletxes reconfortants on confio allotjar-hi un friend.


Realment el que més costa és decidir-se, perquè a la que t'hi poses trobes que fins i tot és còmoda d'escalar, evidentment obviant l'estat de la roca que mereix menció a part. Per si de cas, munto reunió intermitja i li deixo la segona part de la xemeneia per en Josep que és l'expert en aquest terreny.


Aquest cop veus algun espit, però la tònica és la mateixa, decidir la millor manera d'encastar-s'hi, confiar en la roca que ara, a més de trencada, és polida i amunt com els bons.


En Josep també es dedica a tasques de prospecció i com que la xemeneia avarca tota l'amplada de la llastra té tros per córrer abans no decideix el millor camí per enfilar amunt. Ara que per mi cap problema, la reunió impossible que sigui més còmoda, així que hem limito a donar-li corda i ànims mentre explora.


Segueix amunt i pel camí algun seguro troba que li dóna aire, fins arribar a un bolt solitari i temptador, de fet massa temptador, perquè mira avall, mira amunt i decideix que avui no és el dia, avall!


Ep, que aquest no és el tracte, les plaques per mi i les xemeneies per ell! penso jo, mentre pujo a veure que tal pinta vist des d'una perspectiva més aèria que la de la reunió. Vaig amb la mosca rere l'orella i un cop arribo al bolt m'ho haig de mirar una estona abans no em decideixo a “despegar”. El que falta per escalar es veu força estret, però el canto promet, en fi resignació i amunt.


Premi, és més la incertesa que la dificultat real i superada la primera impressió resulta tant plena de lògica com parca en seguros. Per sort pel camí trobes algun forat on posar alguna peça i fer un nou acte de fe digne del millor manual de psicologia, sinó a veure com explico aquesta confiança netament il·lusòria de la que estic fent gala. Al final, però, arribo dalt la llastra fermament convençuda que la xemeneia val molt la pena i agraint el cop d'inspiració o tossuderia que m'ha fet anar amunt.


Tot i així més val no encantar-se que encara queda feina per fer i uns quants llargs per escalar. A més, ara el pols de la via canvia radicalment. Passem de l'estretor a l'amplitud absoluta del buit i enlloc d'anar amunt emprenem una travessa feta d'espurnes de sol, aire i còdols terrosos que fan que l'emoció no decaigui.


Tres passos mal comptats d'artificial i és el torn d'en Josep. Vista des d'aquesta perspectiva la llastra té una quadratura amb un deix inestable vagament inquietant, sembla només una qüestió simple equilibri que no s'ensorrin aquests blocs amuntegats contra la paret.




Nosaltres rai, ara enfilem una fissura que s'arqueja en un diedre cada cop més vertical, però d'una simplicitat introvertida que fa de la seva escalada una lliçó del bon fer. Fan la seva aparició espits i algun pitó, que sense ser llunyans deixen prou espai per escalar i asserenen la confiança en aquest conglomerat de tacte delicat i moviment propi.


La tirada és prou llarga perquè a últim moment faci curt de cintes, però no cal esverar-se, la reunió és a tocar, just a l'esquerra, en un nou gir inesperat que s'enginya el traçat.


Però tot té una raó de ser i amb aquesta nova diagonal evitem amb elegància el desplom de l'esperó mentre gaudim de les delícies d'una placa de roca incerta amanida amb una bona dosi de molsa.


Superada la primera impressió acaba sent més franc del que promet i amb algun tram prou distret en forma de forats cantellut i blocs encastats on cal tibar amb ganes i millor presa.


Arribats aquest punt aclarim un misteri que ni tan sols ens havíem plantejat. Preneu nota que això és important... el nom de la via, Maneras de Vivir, és ni més ni menys una cançó de Rosendo. Almenys això és el que testimonia la llibreta de piades amagada dins un pot amb el que t'ensopegues abans no encertes a endevinar que fa això penjat de la reunió.




Una mica menys incultes que abans reprenem el camí de la carena que ja és a tocar, amb prou feines ens separen una vintena de metres de l'extensa placidesa del Pla de Busa. Breus, però intensos, un diedre de moviments concisos, tant per trobar el cantell com per evitar les punxes d'uns matolls oportunament mal col·locats.


Beneïda natura i més quan és mostra tan generosa com en aquest paisatge magnífic escolpit a base d'espadats, pastures i boscos que es succeeixen en una harmonia altisonant, plena d'arestes i contrastos que els fa encara més vius.


Senzillament un racó de món per perdre-s'hi i desconnectar de tot o com diria Rosendo - descuelgate del estante y si te quieres venir tengo una plaza vacante, Maneras de Vivir -



9 comentaris:

"PACA" ha dit...

"se que no estoy en mi juicio,que aun me falta inspiración,todo me saca de quicio,que desilusion-

odio salir a la calle,y al ver la television,el rock&roll es un arte,que desisusión

Es sólo una cancion,y me siento mejor!

Soy compañero de nadie,viajo sólo en mi vagon,no encuentro un soplo de aire,que desilusion.

con mis pitones y friends,subo sin ninguna expansion,sé que no existe el infierno,que desilusion!

Es sólo una canción,y me siento mejor!!!!
LEÑO

el meu gran himne!Felicitats per la repe i bronca per la no saviesa musical.

josep i laura ha dit...

Ei,
que ja és la segona tirada d'orelles per no conèixer Rosendo i com a penitència tinc un amic que ara cada cop que vaig amb ell me'l posa, així que la meva minsa cultura musical ja és una mica més amplia. Pels qui no troben sentit al noble art d'escalar això és una mostra que de tot se n'apren si se'n tenen ganes. A més la via és prou maca per justificar-hi una visita pel simple plaer d'escalar-la!

Salut, tàpia i Leño!

Xavi ha dit...

Vaja, jo encara sóc dels afortunats que va poder veure Leño en directe, fa una pila d'anys, abans que es desfés el grup i Rosendo comencés a tocar en solitari. Ara només em falta anar a repetir aquesta via, que sembla moooolt interessant!

Anònim ha dit...

ostres !! quina mala sort no haver coincidit aquells dies.molt xula via!xapeau per la piulada.salut i tapia a tothom.sergi.

josep i laura ha dit...

Ei Xavi,
doncs et queda el més senzill que és anar a escalar la via que Leño ja has tingut el plaer d'escoltar-lo. És ben bé que els camins de l'escalada no saps mai on et porten, comences parlant de tirades, roca, dificultats i acabes fent apunts de cultura musical. M'encanta aquesta imprevisió i la capacitat de sorpresa que hi ha al darrere i que duri molts anys!!!

Sergi,
no et preocupis que el lloc ens va agradar tant que segur que hi tornem. Ja et buscàrem una via ben pintoresca, d'aquestes que ens agraden tant a nosaltres. S'ha de ser sempre fidel a l'estil, ja sigui d'escalada o musical!

Salut, tàpia i bon rotllo.

Llorenç ha dit...

Mira que no coneixer Rosendo! no anem bé! je je je! divertida via, on cal escalar i bastant, sobretot als dos primers llargs! felicitats!...crec que la roca mai acabarà sent bona en aquesta paret!

josep i laura ha dit...

Ei Llorenç,
cadascú té el seu bagatge musical i a casa meva em posaven Bach, Mozart, Brahms.... i amb aquesta culturilla no es pot anar enlloc jejeje. La via és bona i realment els llargs de xemeneia no tenen res a veure amb la resta que en comparació són molt equipats, per compensar els codols són móbils i així l'emoció no decau!!! De moment repetirem a Busa ens va agradar força l'estil del lloc.

Mohawk ha dit...

Això de no conèixer els Leño és perquè no pugeu gaire a StBenet, allí hi ha tota la discografia en format vies...

Ahir vam anar a fer la "Maneras de Vivir", i ens va resultar més treballosa del que ens pensàvem, especialment la xemeneia... em quedo amb a Haus de la Mòmia, ja, ja, ja... Uns locals ja ens van advertir que no era la millor roca de Busa, però si de les més equipades... caldrà provar una altra per millorar l'opinió!

A tibar-li!

josep i laura ha dit...

Home,
la Haus dóna molta més por, però és una autèntica flipada per bonica i angoixant alhora. Nosaltres també tenim ganes de repetir a Busa i sobre la roca ja opinarem sobre la marxa, primer cal tastar més paret.
Curiós el recull de vies de Sant Benet, ara que t'asseguro que si són d'esportiva, a part de no conèixer Leño (fins ara!!!) el més segur és que no hi hagi parat atenció. Pels qui diuen que escalar no serveix de gaire, doncs ves per on que jo avui ja he aprés una cosa més jejeje.

Salut, tàpia i noves vies per descobrir i patir!!!