**** Santiago Domingo, 415m, V+, Ae, Paret d'Arago, Montrebei

dijous, 13 d'octubre del 2011

Despres d'uns anys enfilant-nos per moltes parets de casa nostra, sempre haviem anat deixant expresament pel final el Congost de Montrebei, itineraris exigents, graus collats, assegurances testimonials, verticalitat constant, retirades incertes... Massa epica per uns escaladors mediocres com nosaltres que mai hem tastat el sabor d'un sisé grau a paret, tot i que les vies d'aventura ens atreuen amb prou força cap a elles. Cap altre lloc per tastar l'autentic sabor de l'aventura a casa nostra (i potser a la peninsula) com les parets del Congost. Darrerament ens han sortit escalades molt maques, la moral esta alta i la veu d'alguns amics que ens diuen que ja estem preparats pel repte i que ens en podem sortir amb exit. Volem anar tots dos sols en el nostre bateig montrebenia, sense cap carta amagada per si l'excursio vertical es complica. Decidim que començarem amb la major modestia posible. Ens fixem en la paret mes assequible, la d'Arago i en la seva via mes recorreguda, la Santiago Domingo.

L'encaracio sud-est de la paret fa que estigui al sol gairebe tot el dia i aixo, ara que fa una calor digna de ple estiu, sera un gran handicap que intentem solucionar matinant molt i amb dos litres d'aigua per persona. Tot i que la paret de lluny no te perdua, un cop al seu peu ens liem i acabem encigalats i esgarrinxats sota l'implacable sol que de bon mati ja pica amb força. Amagats a peu de via sota l'exigua ombra d'una sabina, no tenim gens clar si enfilar amunt amb aquesta sofocant calor. Al final decidim provar un o dos llargs amunt i prendre una decisio abans de fer cap travessa. S'enfila Laura per uns passatges verticals primer i unes fines plaques despres, per sorpresa nostra el grau no el veiem "galactic" i els pocs pitons que trobem son al lloc correcte. Ens animem i decidim marxar amunt, segurament desfer aquesta patetica aproximacio ens ha acabat de decidir a ser valents i no mirar avall. Nomes portem un llarg i ja començem a veure les dimensions d'aquesta quilometrica paret, ens costa llegir la linia o situar on ens trobem i mareja nomes de mirar el seus sostres finals.

El tercer llarg te una sortida atletica de la reunio, on cal agafar-se amb fermesa a un unic canto bo, tant bo que quan passo jo de segon se'm trenca un bon tros. A mitja tirada trobem una possible R intermitja que no cal fer, es millor empalmar el llarg sencer i encarar el petit desplom que ens barra el pas, facil de superar en Ae.

Preciosa quarta tirada, toca recorrer una doble fissura ample i vertical que es deixa equipar a plaer. El moment mes critic de la via per a mi van ser els darrers metres d'aquest llarg, segurament vaig flanquejar en exces a la dreta per sota l'arbre on es munta la reunio i em vaig trobar amb uns passets finets, finets de regletes i romos plens de terra i nomes protegit per un Alien mal colocat. Cal anar recte amunt despres de la gran llastra movil!!

Ara seguim caminant per una espectacular vira, despres una travessa horitzontal a l'esquerra, estreta, poc evident i amb molt d'ambient que ens demana gairebe tota la corda fins deixar-nos al peu del llarg clau de la via, un precios diedre de quaranta metres d'allo mes vertical.

Tirada de gaudiment, de saber-se bellugar, d'equipar alla on ens vingui amb gana (mes aviat fissura gran) portavem dos Camalots del numero 3 que aqui van triomfar moltisim! Poc a poc el tema es va posant mes vertical i fi, just sota d'un petit desplom m'acabo agafant a un tasco que acabo de posar, acte seguit no puc evitar fer un parell de metres en A1 fins que el tram de diedre que tira enrera torna a la normalitat. Els unics pitons els trobem en aquest darrer tram, pero si portem prou artilleria tampoc els trobarem a faltar en exces. Als darrers metres de diedre toca apretar, poc franc de protegir i canto exigu ens demana un darrer esforç per sortir-ne victoriosos. Mes tard, alla on jo he fet l'A1, Laura ha passat amb facilitat imagino que he estat jo que no me he fixat prou en la sequencia.

La ximeneia final cada cop la tenim mes a prop nostre, a pesar de la calor que estem patint i que ens fa anar al ralenti ja li veiem el color a la via. Ara es el torn de Laura, una petita indefinicio de la ressenya la fa anar a buscar una xapa massa a l'esquerra en el que es probablement un altre via, moments d'indecisio i d'apretades inesperades per Laura que en pocs metres torna a la nostra ruta enfilant-se per un diedre un pel trencat.

Ja hi som al peu dels cridaners sostres vermells tant visibles de lluny, nova vira mig de caminar/grimpar. La ruta ha estat tota l'estona una combinacio d'escalades directes, verticals i exigents, seguides de travesses a l'esquerra que ens deixavem agafar aire. La paret de Catalunya sobresurt com a perfecte fons de paisatje i a cada llarg que avui anem superant ens la comencem a mirar amb ulls mes amables. Durant tota l'escalada els sol ens ha matxacat de ple i just al peu del darrer llarg trobem el primer lloc a l'ombra, ens tumbem al terra de l'amplisima reunio i finiquitem les reserves d'aigua que encara resten.

Trobem una amplia ximeneia, força curiosa en els seus primers metres, que en no res ens deixa dins una sorprenent cova vertical que ens recorda moltisim a la virgueria geologica que vam escalar fa poc a Peña Montañesa. A la que superem un curt ressalt ens trobem al final de via de manera inesperada. Estem contents per l'escalada, avui hem superat un repte llarg temps pendent, tastar aquestes mitiques parets, ni que sigui pel seu cami mes suau. Envoltats de voltors durant tot el dia, marxem pel comode GR avall de nou acompanyats per la seva inquietant companyia.

Interesant i logica via per descobrir per primer cop aquesta paret, amb llargs intensos i d'altres simplement per enllaçar els trams mes assequibles de la paret. Poc equipada, pero amb moltes possibilitats. Tot i que la ressenya diu que esta restaurada, es refereix unicament a les reunions i algun tram puntual. Via molt exposada al sol, bronzejat garantit!


LA MAGIA DE MONTREBEI....