dilluns, 03 d'octubre del 2011
Avui la via passa a segon terme, és un dia pensat per gaudir de les vistes que ens ofereix aquest jardí de pedra on els camins no són mai directes i la llum juga al fet i amagar en aquest laberint de canals ombrívoles on arrelen les parets.
Avui la via passa a segon terme, és un dia pensat per gaudir de les vistes que ens ofereix aquest jardí de pedra on els camins no són mai directes i la llum juga al fet i amagar en aquest laberint de canals ombrívoles on arrelen les parets.
L'escalada és el de menys, és l'excusa per tornar a ser còmplice de les passes primerenques de la Marta en aquest món vertical que tant em captiva.
És no preocupar-se del camí i estar atent al company redescobrint amb ell sensacions no tan llunyanes de quan vaig començar el meu idil·li amb un món on la corda es va fer part perenne de l'equipatge.
Fora d'algun curt tram on cal parar un xic d'atenció, l'escalada és distesa i em puc dedicar a un joc recent inventat, endevinar perfils diferents a agulles vistes mil cops.
És per això, aquesta agulleta de discreta senzillesa un trampolí perfecte i a mida que puges com si d'un efecte òptic es tractes els relleus guanyen en esveltesa i elegància.
Al cim la sorpresa de dues roques bessones, agermanades en una resignació que va més enllà dels anys i contrasta amb l'alegria fresca i espontània de la Marta.
La calor imposa el retorn a l'ombra dels corriols i de retorn al cotxe, ja peu pla comprovo com les agulles s'han emmotllat de nou als perfils que els són adients i tothom coneix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada