*** Ramona, 235m, 6b (V+ oblig), Pic de Sant Cugat, Sopeira

diumenge, 18 de setembre del 2011
No està el dia per masses alegries i prou vam fer ahir sense mullar-nos per temptar més la sort, així que deixem Sant Gervas per una altra ocasió més propícia i ens decantem pel plan B, el pic de Sant Cugat. Tot i haver-lo vist mil cops des de la carretera encara no havíem tastat la seva roca, poca informació i vies picants frenaven les nostres ànsies de descoberta.

Però el cibermón obra miracles i aquest cop ens ha permès veure més enllà i descobrir línies prou apanyades que ens fan mirar la paret amb uns altres ulls. En Xavi tampoc coneixia aquest pic i quan li fem cinc cèntims de les singularitats de la roca, com a bon geòleg que és, s'hi avé encantat. Encetem la major dificultat de la jornada, encertar per on va la nostra via, la Ramona, en aquest pany de paret d'aspecte estrany i sense elements de referència.

Amb la informació creuada de dues ressenyes i una mica d'orientació camp a través assolim la nostra fita, trobar el peu de via, ara només ens queda escalar-la i creuar els dits perquè els núvols es quedin en simple amenaça. Com a bons germans ens repartim equitativament la via, dues tirades per cadascú i jo soc l'afortunada a qui li toca negociar la placa d'entrada.

Roca gris, de textura estranya i presses romes on no m'hi acabo de trobar, serà per culpa de les fissures d'ahir que em tenen mal acostumada? Un pitó solitari indica que som al bon camí i un parell de bolts donen vidilla per tirar amunt confiant de nou en l'adherència del calcari.

El segon llarg és una excursió esquivant matolls i intentant tocar el màxim de roca possible. Realment mirar avall fa pensar en tot, menys en què estem en una via d'escalada!

Però tot depèn del punt de vista amb que es miri i en aquest cas toca mirar cap dalt, cap a la preciós mur que espera a en Xavi, que arriba amb els gats ben esmolats per arrapar-se al màxim a les ínfimes regletes del pas de 6b.

No escala pas malament el noi, fins i tot ho fa fàcil! però com he dit abans tot és qüestió de perspectiva i un cop em toca a mi provar la placa tinc la sensació de que sortiré volant en qualsevol moment. No pregunteu com, aconsegueixo no perdre el contacte amb la paret i ves per on que la meva confiança vers aquesta roca guanya punts per moments.

La resta del llarg és preciós, una placa vertical, farcida de bústies i cantells on acabes amb els peus dolorits de tant aprofitar els petits forats que semblen ser el segell d'identitat de Sant Cugat. El flanqueig per arribar a la reunió mereix menció a part per bonic i aeri.

En aquests moments envejo profundament en Xavi que té la sort de fer la següent tirada, més placa, neta, directa i mantinguda. Els seguros al lloc precís i molts metres per gaudir amb cada cop més aire als peus.

Trobar la quarta reunió té un punt catxondo, està al final d'un flanqueig que sembla no anar a parar enlloc i el pitó que marca el pas no es veu fins que t'hi has llençat.

Ara és el torn d'en Josep i com que sé que les fissures són la seva debilitat li hem deixat per ell el cinquè llarg on segons la ressenya hi ha una atípica bavaresa a equipar al gust de l'escalador.

Abans d'arribar-hi, però, té la penitència obligada d'un tram de placa que recorda per moments les bústies de Vilanova. Ara ja festival, roca abrasiva i friends a discreció amaneixen una fissura on pots encastar-hi de tot, fins i tot els punys!

El darrer llarg és un simple tràmit per arribar a la feixa des d'on és baixa. Tot plegat el més curiós de la jornada, fer el descens per la mateixa paret que hem escalat i sense tenir que treure la corda, tan sols parar atenció a alguna desgrimpada i tenir prou paciència per resseguir la pseudo-ferrata que no s'acaba mai.

Unes oportunes gotes milloren sensiblement la velocitat del descens i agilitzen l'arribada al bar on ens espera la merescuda cervesa amb que celebrar l'escalada. I és que al final la jornada ha estat ben aprofitada, una via interessant i amb passatges prou pintorescos per donar-li el toc de singularitat que sempre busquem!