ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Via Original a l'Esperó Sud, 120m, V, Paret de l'Os, Sant Llorenç de Montgai

dissabte, 15 d'octubre del 2011
La jornada ha començat incerta i ha acabat completament capgirada. Avui era el dia D, hora H per encarar un projecte llarg temps esperat, però els astres lluny d'alinear-se s'han pres unes vacances i ens han deixat en mans de l'atzar. Certament, era demanar massa a la nostra sort, per una banda que no plogués (malgrat els núvols amenaçadors que segons la previsió no haurien de ser-hi) i a sobre afegir-hi que l'excés de cordades no fos un problema. I que consti que som realistes i en un cap de setmana tenim clar que hi haurà més gent a la via. Així que hi hem posat la part que ens tocava, és a dir, matinar per ser els primers i ens n'hem sortit que ja té mèrit, doncs hem aconseguit matinar més que els quatre francesos que ens venen darrere.


El que ja no hem aconseguit és ser més ràpids que ells escalant, resultat un embolic de gent, cordes i riures a cada reunió. Perquè evidentment aquestes coses millor prendre-las amb filosofia i aquests a part d'educats són la mar de divertits.


Quan ja duem cinc tirades fetes sense encara haver desfet aquest batibull de gent, decidim que ja n'hi ha prou de confraternitzar amb el veïns i nosaltres baixem. Som a un dels darrers llocs on podem abandonar la paret sense masses filigranes i “visto lo visto” al ritme que anem acabaríem la via a la llum del frontal, a part que xemeneies amb gent per dalt no és un opció massa assenyada.

Tinc clar que la decisió és correcta, però això no treu un cert mosqueig perquè ens n'estaven sortint prou bé i ens quedem amb moltes ganes. Així doncs, per matar les penes recorrem a un antídot casolà, Sant Llorenç de Montgai serà el bàlsam que alleujarà el nostre projecte postergat.


No hem pregunteu per què, però aquest lloc té una llum especial que sempre m'ha transmès pau i serenor. Parets d'alçària modesta, però perfils contundents i una roca que amaga en el seu traç itineraris de lògica simple i gran bellesa.


I què hi ha més lògic que un esperó? la resposta per mi, aquesta tarda és res. Així doncs li demano a en Josep de repetir l'Esperó Sud i em dóna el gust. Genial, una escalada sencera per gaudir, començant per la divertida xemeneia del primer llarg i continuant per l'aèria aresta que ve després.




Si fins i tot té algun tramet que tira enrere, però la roca és un escàndol de bústies i cantells amanit amb un reguitzell de pitons que fan que et despreocupis de tot el que no sigui gaudir de l'escalada i del solet que ens acompanya.


La via té la senzillesa i l'encert d'una bona clàssica, dificultat moderada i passos ben trobats, només la darrera tirada té un pas a la sortida de la reunió que trenca la placidesa en que som immersos.


Finura, fe i un tascó ben col·locat permeten continuar viatge fins la carena de la paret de l'Os. Les cabrioles de la llum jugant a emmirallar-se al pantà ens diuen que ja és hora d'iniciar el descens, però ara amb un somriure a la cara!






2 comentaris:

Mingo ha dit...

Una via molt bonica, de les que mai et canses de fer. Jo crec que no les podria contar amb els dits les vegades que l'he fet i sempre la trobo bonica. Cal dir que l'original no anava per la xemeneia. La primera tirada a l'alçada de la xemeneia flanquejava a la dreta, però el terreny era descompost i en la segona repetició va caure una pedra com un armari de gros a la carretera i aleshores es va rectificar el recorregut. També cal dir que en els 90 amb la falera de les màquines es va equipar la via, sense que els aperturistes (en aquell moment només en quedava un, en Jordi Vidal) en sabessin res. Abans la primera tirada era neta, només havia els claus de la R1, el segon llarg net, sense res a la R2 el tercer llarg tenia un clau en la zona on desploma una mica (V-) i un parell de claus a R3. El pas tonto de la sortida de R3 es clavava un clau la resta neta. Aquí ara ja es surt de la via però originalment havia un altra tiradeta fàcil que no tenia massa interès. Ostres em sembla que me enrotllat una mica.
Lo de la llum especial jo sempre li he notat, però pensava que era una cosa personal lligat amb el fet que va ser la meva escola.
Salut, sempre és un plaer llegir-vos

josep i laura ha dit...

Bones Mingo,
curiós veure com ha evolucionat l'equipament de la via al llarg del temps, pensava que d'entrada l'havien deixat equipada amb claus i que després van afegir algun bolt per endreçar les tirades, veig que al final ha estat una mica de tot! Sigui com sigui s'ha convertit una petita clàssica on sempre hi veus alguna cordada enfilada i no ens surts gens decebut, la prova és que repeteixes. Sant Llorenç és un indret petit, gairebé insignificant entre les parets veïnes, però a aquestes els hi falta la calidesa de la seva llum. Serà per això que sempre hi acabem tornant!

Salut, tàpia i bones vibracions!