ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Desirée, 210m, 6a/Ae, Cavall Bernat, Montserrat

dilluns, 10 d'octubre del 2011
Escalar amb en Ferran sempre és una festa i anar al Cavall sempre una aventura, així que aquest dilluns tinc la combinació perfecte per gaudir a fons de la jornada. Després intervenen altres elements intangibles com la dificultat real de la via o un calor fora de tota lògica que acaben d'arrodonir una escalada ja de per sí prou exigent. Per sort l'aproximació és un bon calentament que ens permet arribar a peu de paret amb els braços a to, no en va toca remuntar un bon tram de les cordes fixes de la canal del Cavall.



De totes formes la seva silueta ho domina tot i des d'on som esdevé d'una altivesa aclaparadora. Aquest cop, però, no hi ha trampa possible, la nostra via no fuig pel vessant més amable en busca de les debilitats de la paret sinó que ataca de front, sense concessions enfilant aquest mar de còdols verticals d'aparença inexpugnable.

Ara que no serem els únics en intentar conquerir el castell, doncs mentre pugem distingim una cordada resseguint la paret, desxifrant aquest itinerari fet de presses minúscules, verticalitat i fe.


Ens prenem el nostre temps per equipar-nos ja que no volem coincidir tots a la mateixa reunió i no és que siguem uns antisocials, però volem que l'escalada flueixi al mateix ritme que el dia, serena i lluminosa. Així doncs, quan ho creiem convenient comença en Ferran, es separa del terra i comença a volar, levitar, penjat de cantells i relleixos que t'has de treballar.


Es nota que està en sintonia amb la roca, la tracta amb carinyo i aquesta cedeix a les seves atencions desvetllant-li el camí.


Bé, de fet el camí és fàcil de trobar, només cal seguir els generosos bolts que tracen la ruta, el problema és que arribar d'un a altre no és pas fàcil i em toca aplicar-me a fons per resseguir les passes del meu company. Mancada de la seva elegància, supleixo les meves mancances tècniques amb renecs, sospirs i contundents A0s. Sorpresa encara amb el grau, deixo en Ferran còmodament penjar a la reunió (evidentment és un eufemisme) i ataco la fina bavaresa del segon llarg.


Per la meva alegria, és genial, bonica, aèria i de bon fer, però l'alegria dura poc a la casa del pobre i un tram de placa amb els seguros una mica lluny em converteixen en un mar de dubtes. Convençuda de que me'n penediré reculo fins la reunió i li deixo al Ferran la tasca de desmuntar l'embolic de cordes que tanta maniobra suposa.


El veig partir amunt content i feliç de la vida, en no res és al punt on m'he baixat i encara en menys temps a la següent reunió. Quan hi arribo encara estic maleint la meva indecisió, realment és una tirada per gaudir, d'equilibri i bona roca i amb un pati als peus que comença a fer-se notar.


Cada cop hi ha més aire al nostre voltant i un ambient que borra les males vibracions d'una plomada. Només cal aixecar la vista i desitjar escalar aquesta meravella de paret, tasca a la que en Ferran s'hi aplica de bon grat. La tirada és exigent, fineta i obligada, però el tacte d'aquests petits còdols cada cop se'ns fa menys estrany i sentim la paret bategar sota els nostres gats.


El Cavall ara s'avoca sobre nostre, un mur compacte que amaga un desplom ens aguarda expectant, però no em preocupa el més mínim, la seva hostilitat és pura aparença i amb la simple arma d'uns estreps el convertim en un aliat.


Dansa vertical, acrobàtica i a estones eterna, la tirada és llarga, però alguns passos ben llargs trenquen la sincronia dels moviments i un merlet fet ex-profes perquè ens hi pengem és el contrapunt perfecte per finalitzar el llarg quan ja fa estona que no em queda ni una sola cinta a l'arnés.


Aquest cop és en Ferran qui té menys miraments i puja sense la delicadesa dels pedals, apel·lant a la força bruta dels seus avantbraços. Perfecte, així estarà a punt per la darrera tirada de la via, la cirereta del pastís. Molt d'aire als peus i encara més entre seguros, diversió garantida!


Ja fa temps que conec en Ferran i tinc clar que és un escalador solvent i amb una motivació només a l'alçada de la seva il·lusió, però veient-lo evolucionar per aquesta placa incerta, amb fermesa i suficient senzillesa per permetre's dubtar em refermen en la meva opinió.


Fissures ben dretes, cantells polits, bústies salvadores, pitons amagats i mooolt de pati es confabulen per dibuixar un darrer llarg preciós on cal escalar ben atent per descobrir el camí al cim on ens espera com sempre la Moreneta.


Ves per on, tant temps sense veure-la i aquest any ja és el segon cop que la saludo! Com sempre un vent de mil dimonis fa la guitza i converteix els ràpels en una festa de cordes voleiant arreu. Descens vertiginós per la canal i ja al camí de l'Arrel ens permetem el luxe de mirar enrere i somiar de nou amb la bellesa d'aquestes parets on les aventures mai s'acaben.






10 comentaris:

en Girbén ha dit...

Deixa'm-ho dir, que si no rebento: aquests **** quatre estels també se'ls mereix el teu bell i concís relat. I que bonic..., a l'alçada del Cavall!

TRanki ha dit...

Si senyors, tot un post e l'estil més clàssic! Bona escalada! Saluuut!

Jaumegrimp ha dit...

Feliciats per la via! s'ha de treballar de valent amb un grau collat. Tranquil.la per la indecisió, a qui no li ha passat? a mí moltes vegades...i cada cop em reforça per continuar apretant-li i mirar de millorar.

josep i laura ha dit...

Merci Girben,
la idea d'aquest blog és posar les vivències, les sensacions en paraules i hi ha dies en que te'n surts millor que altres. Avui m'has fet posar vermella, però també m'has alegrat el matí!

Ei Tranki,
que seria de l'escalada si ens limitessim a parlar només de graus i xifres, la gràcia està en com ho viu cadascun i l'alegria en explicar-ho.

Jaume,
tens raó, els dubtes són part de l'escalada, hi ha dies que guanyes tu i altres que guanyen ells, però sempre n'aprens. Segur que no serà l'últim cop i encara hem queden moltes vies de les que hem baixaré. Escalar és un repte i una motivació continues, potser per això enganxa tant!

Per tothom,
avui he fet algo que no havia fet des que vam crear aquest blog fa tres anys, borrar un comentari. És un blog on cadadcú pot dir la seva, les crítiques sempre hi tenen cabuda, però des del respecte i la reflexió. Comentaris fora de to i certament puerils no valen la pena ni ser contestats, per això aquest darrer ha passat a millor vida. Per l'anònim que l'hagi escrit el més especial d'aquest món és la gran quantitat de bona gent amb qui comparteixes corda i t'enriqueixen com a persona.

Salut, tàpia i alegria companys!

"PACA" ha dit...

Bona via...sobre-reequipada (2on llarg)bon post i aviam si hem borres el comentari si teniu pebrots!!!!!

josep i laura ha dit...

Paca,
tens tota la raó del món i per purgar els meus pecats vam anar a Montrebei i vam fer penitència. Allà si que tens indigestió de bolts jejeje. Ahhh i per borrar-te a tu cal una caixa sencera de Tipex. Enhorabona per la via del Bisbe mestre!

Salut, tàpia i pitons!

en Girbén ha dit...

Ep, valtros -i és que això de Josep i Laura fa un goig que no te l'acabes-, que vull insistir: pel què vaig llegint, els bons relats muntanyencs comencen a ser una perla rara de trobar; i aquesta Desirée brilla especialment.

josep i laura ha dit...

Aquest blog s'ha acabat convertint en el nostre quadern de viatge particular, però estem encantats de compartir-lo amb tots vosaltres.

Salut, tàpia i aventures verticals pels agosarats!

ferran ha dit...

quin relat mes apassionant, com cada escalada que fem junts, va ser un molt bon dia, esgotador i molt divertit, aviat repetirem
un petonet maca
ferran

josep i laura ha dit...

Ets un solet Ferran!
Et prenc la paraula i a veure si no triguem gaire a compartir corda que quan arriba el fred nosaltres ens perdem rere uns piolets!

Salut, tàpia i unmunt de somriures!